01/10/2019

De mandat a símbol

3 min

1. “No som prous”. El temps matisa la significació de les icones col·lectives. Fa dos anys era “el mandat de l’1 d’Octubre”, ara és “l’esperit de l’1 d’Octubre”, en expressió de Pere Aragonès. És a dir, ja no és un imperatiu que emana del poble sinó un símbol de “compromís, afirmació, solidaritat, proposta, col·lectivitat, dignitat i explosió democràtica a favor de l’autodeterminació” per encarar els temps que venen. Montserrat hi ha posat la il·luminació.

Han passat dos anys. Ni la república existeix, ni l’independentisme ha estat definitivament derrotat com es repeteix dia sí i dia també des de Madrid. La república no ha arribat perquè no estava ni està a l’abast dels que la prometen. Quan el president Torra diu que “el govern es compromet a avançar sense excuses cap a la República Catalana”, hauria d’especificar què vol dir. Perquè en la realitat d’avui la frase no és més que una jaculatòria: “una oració breu i fervent”, com diu el diccionari. I les oracions només acostumen a servir per alimentar la fe dels creients. Som en temps de dubtes, en què la consciència dels independentistes és interpel·lada per una constatació: “No som prous”. Així era l'1 d’Octubre i així segueix sent avui.

2. Irresponsabilitats. Dos anys després constatem el que ja sabíem: que Catalunya és un greu problema per a Espanya, que no sap com afrontar-lo perquè el viu des de la ferida al seu ego patriòtic. I que l’independentisme pot desestabilitzar Espanya, però no té a l’abast el seu objectiu de màxims. Se sabia fa deu, fa cinc i fa dos anys. I ningú ha sigut capaç d’obrar en conseqüència. Els governants espanyols han buscat la via de l’escarment, defugint la política i traslladant el problema el poder judicial. I els dirigents independentistes no han aconseguit sortir d’una retòrica de confrontació que serveix per mantenir les aparences però que no es correspon amb la realitat d’un desgast permanent.

Han calgut dos anys perquè es comenci a entendre que la Generalitat no pot seguir sense aprovar pressupostos i que la reducció de la política de govern al soroll del Procés està tenint altíssims costos institucionals i socials. I ara tots pendents del que diguin els jutges, que, erròniament, a Madrid volen veure com a punt final i aquí com l'última oportunitat de la revolta impossible. L’espera de la sentència del judici haurà estat la gran coartada per passar dos anys sense fer res més que construir els retrats perversos de l’adversari. Evidentment, defugint qualsevol intent de captar la complexitat d’una societat com la catalana, d’un estat com l’espanyol.

Aquests dos anys han sigut una exhibició d’elusió de responsabilitats. L'última, la del president Sánchez, que ha renunciat a formar govern al preu d’afrontar la sentència en situació d’interinitat i sense cap proposta per al dia després que no sigui la de la dreta: aplicar el 155 així que alguna cosa es mogui. Sánchez porta una setmana amenaçant amb el famós article. No ha variat res respecte al temps de Rajoy. Ell mateix ha destruït la possibilitat d’un escenari de diàleg.

Entre dues impotències, dues posicions liderades per persones incapaces de dir als seus què s’ha de fer, encara que no els agradi, només queda fer de la necessitat virtut. Comença a haver-hi editorialistes i analistes a Madrid que ja no parlen de derrota de l’independentisme sinó d’impàs. Potser és el primer indici de reconeixement que no es pot seguir negant l’altre. Quan totes les parts arribin a aquesta conclusió potser es podrà avançar. La ciutadania comença a estar pessimista i cansada. El risc de l’independentisme és que, un cop elaborat el dol de la sentència, quan busqui els seus votants es trobi que en lloc de ser més són menys. El pas del temps sense avenços desgasta a tots, però a l’independentisme més. No té qui l’empari.

stats