Itàlia i Alemanya, dues cares d’un mateix problema

En comptes de preguntar-se què han fet malament  els governants europeus reaccionen amb esperit de casta

1. ABRAÇADETS . A Itàlia, el Moviment 5 Estrelles guanya les eleccions, la dreta xenòfoba de la Lliga s’imposa a Força Itàlia per l’hegemonia de la dreta, i el vot antieuropeista arriba al 50 per cent, mentre que l’esquerra de Renzi s’enfonsa. Els italians donen una bufetada a les elits europees. I els mitjans de comunicació posen el crit al cel: els partits antisistema amenacen la governabilitat. A Alemanya, les bases socialdemòcrates ratifiquen el pacte de coalició per a la investidura d’Angela Merkel, malgrat que Schultz havia promès que no el repetirien. I els governs i la premsa europea ho celebren com a exemple de bon fer. Fins i tot Rajoy intenta capitalitzar-ho: que Ciutadans i el PSOE n’aprenguin. Tots juntets i abraçadets perquè tot segueixi igual.

En realitat el cas italià i el cas alemany són dues cares de la mateixa moneda: el fracàs del model de governança que regeix a Europa. A Itàlia, el desgavell és més gran pels antecedents: ve del peculiar bipartidisme de postguerra, entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, que podia ser a la porta del poder a condició de no arribar-hi mai. La tríada Màfia, Vaticà, Partit Comunista té una ombra allargada. I el pas a l’hegemonia liberal, després que els jutges fessin caure el vell edifici, es va fer anticipant el que ara s’ha convertit en dimoni amb banyes: el populisme. Berlusconi, amb la complicitat de les elits europees que li reien totes les gràcies, en va ser precursor. Aquestes eleccions són el triomf de la protesta contra Europa i l’esfondrament dels protagonistes de la política italiana de les últimes dècades. Berlusconi rep el tret de gràcia del seu soci Matteo Salvini. I el PD de Matteo Renzi paga el fet d’haver arrossegat l’esquerra al compliment del ritual iniciàtic de la Unió Europea: una implacable reforma del mercat laboral.

El cas italià i l'alemany són dues cares del fracàs del model de governança que regeix a Europa

A Alemanya, la resposta al malestar pren la perillosa forma de la unió nacional de les forces benpensants. Una reiteració en l’error que ha portat a canalitzar el malestar soterrat i la desconfiança a través d’actors que són vistos com una amenaça per al sistema, en especial si venen de l’esquerra, perquè a l’extrema dreta formalment se la combat però s’assumeix gran part de la seva agenda, especialment en matèria de xenofòbia, aporofòbia i immigració. L’SPD ha estat durament castigat pels quatre anys de coalició amb la dreta, per què ara se n’ha de sortir millor? L’extrema dreta tindrà espai com a oposició i seguirà imposant la seva agenda. En comptes de preguntar-se què han fet malament per haver adquirit tan descrèdit i perquè la gent tingui tanta desconfiança, els governants europeus reaccionen amb esperit de casta, actuant com una societat d’assistència mútua. Oblidant que la qualitat de la democràcia es demostra per la capacitat d’incloure, no per la capacitat d’excloure. I a Europa, des que han sorgit moviments d’expressió del malestar generat per una globalització accelerada i descontrolada, la màquina d’exclusió s’ha posat en marxa.

2. ESQUERRA. El que simbolitza aquest fracàs europeu és la socialdemocràcia, que ara s’ha enfonsat a Itàlia i Alemanya (amb una aliança suïcida) i que cada dia es fa més transparent, prop ja de la invisibilitat, a Espanya o a França. Incapaç de pensar un projecte propi, de ser alternativa a la dreta, de garantir la pluralitat, s’ha convertit en comparsa. I ha deixat milions de ciutadans a la intempèrie. Quan aquests es queixen se’ls acusa d’ignorància i de populisme.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF