La guspira que encengui un gran foc
1. Rebrots. El retorn de l’amenaça en forma de rebrots, bastant abans del que havíem volgut imaginar, ens col·loca en una situació especialment delicada. La sortida del confinament no ha estat fàcil. L’experiència ha resultat molt dura –amb guanyadors i perdedors com en tot esdeveniment, per molt que es digui que aquí tots som víctimes potencials– i ha deixat seqüeles psicològiques amb una estesa sensació entre la ciutadania de tenir el cap emboirat i la musculatura adolorida.
Amb el fre posat per la por, s’anaven fent passos en la represa social. I l’estiu semblava destinat a ser un cert bàlsam. De cop torna l’amenaça en majúscula: queda't a casa. Ara per ara és voluntari i per això els que s’ho poden permetre fugen abans que sigui obligatori. Però molta gent sent que s’acosta a l’abisme i la por torna a créixer: més enllà de la salut, es trasllada a la supervivència econòmica. Qualsevol mesura dràstica acabaria d’enfonsar definitivament aquells que més mal parats han sortit de la primera part de l’experiència i se n'hi afegirien uns quants més. Els qui governen i prenen decisions han de ser conscients que estem en un moment en què el còctel de por, frustració i desesperació pot fer estralls. I que cal anar molt amb compte a actuar a cops de rampell. Qualsevol decisió es pot convertir en la guspira que encengui un gran foc. Molta gent ja té més por d’estimbar-se socialment que del virus. Som al llindar que va de la por a la protesta.
2. Sorpresa. Deia André Gorz que “l’étonnement” –la sorpresa que provoca una cosa rara, inesperada, extraordinària– és el motor del pensament i per tant de les transformacions socials. Ara estem en la fase de la perplexitat. La humanitat tendeix a buscar sentit a les coses que passen i ara no tenim com abans el consol de les promeses de redempció religiosa o de l’horitzó utòpic. Ens ho hem de menjar cru. I, per molt que les teories conspiratives es disparin, ni tan sols es pot trobar un culpable per fer-lo responsable de tot. De la paraula crisi se n'abusa molt: les vertaderes crisis són rares. Aquesta ho és: qüestiona un món, per molt que alguns poders es resisteixen a acceptar-ho; és a dir, liquida una normalitat. Una crisi és una prova de capacitat de resistència, per tant, de transformació de les societats, una prova desigual perquè malgrat que l'amenaça és global, les circumstàncies varien i els sistemes d’interessos xoquen.
El poder d’intimidació de la pandèmia ve del fet que els seus efectes es donen en temps real, no és una amenaça que apunti a la llunyania sinó a l’ara mateix. I això obliga a actuar amb urgència però al mateix temps dificulta pensar en termes de futur. Més encara: hi ha poca voluntat de fer-ho. L’amenaça reprèn quan l’agenda política era l’anomenada reconstrucció. Pressa per un miratge: tornar allà on érem, no per resoldre els problemes estructurals que la pandèmia ha posat en evidència.
Dèbils en autoritat, els governants, tant a Catalunya com a Espanya (i en molts altres llocs del món), s’han recolzat en la duresa de les decisions administratives, com si la legitimitat es trobés en la contundència. Però estem en un altre estadi, que requereix donar perspectiva de futur. No es pot seguir enfonsant l’economia –i que la bretxa social augmenti– amb la promesa d’unes ajudes a la recuperació que tots sabem que no salvaran a tothom, i més després de la patètica baralla de Brussel·les. A aquestes altures cal donar alguna cosa més que prohibicions i restriccions de drets. I això vol dir afinar: actuar allà on hi hagi el problema i no imposar respostes universals. I vol dir també assumir que haurem de conviure amb el virus una llarga temporada i que s’ha de trobar el punt per fer-ho compatible amb una represa de l’activitat, basada en la confiança i no en l’autoritarisme. I sense por a buscar la complicitat dels agents socials. ¿Cal que el carrer es mobilitzi perquè s’entengui que no només de prohibicions viu l’home?
