El fiasco de la renovació del poder judicial

Filòsof1. Bipartidisme. En un atac de malenconia bipartidista, nostàlgia d’un temps en què compartien el control del poder com si fos el seu patrimoni, PSOE i PP van pactar deixant de banda els altres una renovació urgent del poder judicial. Ells s’ho cuinaven i ells s’ho menjaven: el PP aconseguia que el president fos del seu gust –l’inefable Manuel Marchena, arquitecte de la judicialització del procés català– i els socialistes creien garantir una majoria progressista al Consell. Suposició agosarada perquè en el poder judicial la distinció entre conservadors i progressistes no sempre és nítida. Es tracta d'una professió amb moltes inèrcies acumulades, que imprimeix caràcter i que està molt ancorada en el passat i la tradició, perquè la seva reforma és una de les assignatures pendents de la Transició. Ho diu l’historiador Álvarez Junco en una entrevista a 'La Vanguardia': els jutges “no només per posicionament ideològic sinó per inèrcia ignoren els matisos i de vegades actuen per un temari que van memoritzar fa trenta anys”.

Però el somni de recuperar, ni que fos per un dia, l’esperit bipartidista, s'ha acabat malament. Sembla com si el PSOE i el PP, malgrat el seu recent recanvi generacional, no hagin entès que la política ja no és patrimoni de dos partits i que les xarxes socials fan que el secretisme sigui una quimera, perquè fins i tot els que haurien de guardar discreció se n'obliden atrets per la màgia de l’impacte de qualsevol revelació. I així la renovació del poder judicial, que, sota la presidència de Carlos Lesmes, ha vist emergir bona part de les seves misèries, ha acabat amb fiasco monumental, després d’una voladura calculada del pacte per part del mateix PP.

2. Voladura. Ningú pot creure que fos innocent el missatge del popular Cosidó, que ha provocat el daltabaix en posar negre sobre blanc que no calia preocupar-se, que el PP seguiria manegant la situació perquè controlaria la sala segona del Suprem –judici a l’independentisme–, la que tracta dels aforats, i la presidència dels jutges. Era el toc de trompeta de la voladura. El PP no ha trobat un substitut del seu gust al capdavant del tribunal que ha de jutjar els independentistes i Marchena ha temut pagar el malestar d’un ampli sector dels jutges. I s’ha fet saltar el pacte. El PP manté posicions i Marchena hi posa el bon perfil pensant que la seva oportunitat ja arribarà. Tot canvi queda paralitzat, almenys fins després de les eleccions. I Pedro Sánchez, amb un pam de nas, burlat per la seva pròpia imperícia d’estadista. La trampa ha estat tan matussera que ara, per mantenir el pacte, el PP li exigeix que destitueixi la ministra de Justícia. Soroll, més soroll. No ho tindrà fàcil Sánchez per fer oblidar una patinada que denota un cert 'amateurisme', i no ho té fàcil el PP per dissimular una barroeria pròpia de l’estil groller i autoritari de Pablo Casado.

Algun amic jutge em diu que aquest episodi podria servir de revulsiu a una justícia que requereix canvis en profunditat. Tanmateix, no es veu cap disposició en els grans partits per emprendre una reforma a fons de la justícia que hauria d’anar molt més enllà d’uns canvis legislatius, que hauria d'anar també acompanyada d'un canvi en la formació i en la mentalitat d’un cos molt corporatiu i marcat per la transmissió familiar. De moment, tot queda com estava, encara que una mica més deteriorat. Les sospites de politització de la justícia surten confirmades pel fracàs d’un pacte polític, tombat des de dins abans que la fronda dels jutges prengués cos. Tot segueix igual: Lesmes, icona de la pèrdua de reputació del poder judicial, com a president, Marchena al davant del judici a l’independentisme. I els tres poders –executiu, legislatiu i judicial– més marcats que mai per la sospita.