La fantasia dels dos pobles
1. CIUTADANIA. Quan es parla del president Tarradellas, tothom recorda el famós “Ja soc aquí”, emblema de l’històric moment del seu retorn a Catalunya. Però molt sovint s’oblida el més important: les paraules que van precedir aquesta celebrada salutació, sense les quals perd la meitat del sentit. La cita completa és: “Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí”. L’oblit de la primera part de la frase pot ser més o menys inconscient, però no irrellevant. Perquè si una paraula deixava constància que l’arribada de Tarradellas era l’únic gest de ruptura democràtica de la Transició, l’únic fet que vinculava el règim naixent amb la legalitat republicana, va ser precisament la paraula ciutadans. La República té ciutadans, les dictadures i les monarquies tenen súbdits. I és sobre la voluntat dels ciutadans que es construeixen els països democràtics.
Per això és equívoca la idea de poble. Els drets es conquereixen col·lectivament però són individuals, personals. I el poble per definició és plural: és la suma de ciutadans diversos. La idea de poble convertida en categoria política és sempre excloent, es faci en nom de la nació espanyola, la catalana, la francesa o la que vulguin, perquè el fet d’identificar-lo, si va més enllà de la pura adscripció territorial, sempre delimita lleialtats. La fabulació del poble únic té el risc de conduir fatalment a la fantasia equivalent, la divisió en dos pobles, que és la manera com alguns mitjans presenten la poc edificant campanya electoral. Amb el resultat d’un escenari de difícil desbloqueig, fruit del xoc entre dos nacionalismes d’un Estat construït sobre un sistema de nacions circumscrites, que el 1978, com ha explicat molt bé Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables), va deixar “punts cecs” en la regulació d’aquesta realitat. Uns punts cecs que ara s’han posat en evidència amb una crisi catalana que, per molt que es negui, és una crisi del règim espanyol.
2. POLARITZACIÓ. Alguns se sorprenen que les eleccions de demà puguin deixar un escenari ingovernable entre dos blocs sense els més elementals ponts de comunicació. Només el pensament il·lusori pot explicar aquesta estranyesa. L’autoengany va per barris. Pel que es veu, Mariano Rajoy va aplicar el 155 i va convocar eleccions immediates donant per fet que l’esperpèntica darrera setmana d’octubre havia liquidat l’independentisme. Però va ser el mateix Mariano Rajoy el que va mobilitzar la Fiscalia General de l’Estat contra l’independentisme i el que va acomiadar - escapçar, en terminologia Sáenz de Santamaría- el govern català. ¿No va pensar que l’electorat independentista podia reaccionar en defensa dels seus dirigents i de les seves institucions? És l’etern desconeixement de qui veu Catalunya com un altre món, sense la més mínima empatia per intentar entendre què hi passa. I com que el cor d’acompanyament mediàtic recorre a tots els tòpics per comptes de mirar de cara la realitat, no és estrany que Rajoy es deixés dur pels tambors que anunciaven la derrota definitiva. Cultivar la idea que sota els dos blocs hi ha subjacents dos pobles és una manera de minar l’independentisme, que el segon bloc erigit en poble espanyol vol erradicar.
L’estrès a què ha estat sotmesa Catalunya aquests mesos va fer que la tímida resposta a l’ocupació de les institucions catalanes afavorís el miratge de la “normalització”. Però a mesura que la campanya ha anat avançant, amb candidats en el silenci de la presó o fent gestions frenèticament a l’estranger, i amb Ciutadans i el PP exhibint voluntat d’infligir una derrota inequívoca al sobiranisme, la tensió no ha parat de créixer. L’independentisme, amenaçat, ha de demostrar que segueix aquí, i el bloc constitucionalista ha de legitimar el 155 i el seu acompanyament judicial.
Quan el que està en joc són les costures de l’Estat, només hi ha dues sortides: o la derrota contundent d’una de les parts o el reconeixement mutu per intentar construir un nou pacte. Però aquesta última opció, que hauria d’haver estat tema central d’una campanya normal, només els comuns (Iceta, cada cop que ho ha intentat, ha estat negat pels seus) l’han posat sobre la taula. Els dos blocs prefereixen comptar primer les seves forces, a risc d’haver de tornar a convocar eleccions i que tot es podreixi una mica més. Amb una incògnita afegida: ¿com reaccionarà un PP debilitat a Catalunya i amenaçat per Ciutadans a Espanya?
