El fanatisme comença a casa

El debat obert de les idees és la millor manera de combatre el fanatisme

1. Pel teu bé. La mort de l’escriptor israelià Amos Oz em va portar a una frase seva que tenia anotada des de fa temps: “El fanatisme sovint comença a casa, quan es vol obligar un ser estimat a canviar pel seu propi bé”. Cada vegada que un pare o un marit –alguna mare a vegades, encara que les dones són més subtils– es comporta així no està fent un exercici d’autoritat sinó d’autoritarisme. I l’autoritarisme sempre expressa una impotència que fa que l’acció sigui amarga i fanàtica. Per això els fanàtics sempre parlen amb ràbia i mal humor. La inseguretat impedeix reconèixer l’altre com a igual: fa por.

En un temps en què el fanatisme es fa sentir amb força a l’escena pública, la frase d’Amos Oz és la reflexió més antifanàtica que ens podem imaginar. Perquè ens invita a reflexionar sobre el fanatisme començant per nosaltres mateixos, no fos cas que, com els fanàtics, ens penséssim que el mal només pot ser en els altres. I perquè assenyala les arrels de la sensibilitat fanàtica: la creença que nosaltres sabem el que convé als altres i que això ens atorga el dret a imposar-los-hi. És a dir, el fanatisme com a sublimació de la ignorància, d’aquells que només són capaços de veure el món d’una manera i se senten autoritzats a exigir que tots s’acomodin a ella. Aquesta debilitat del fanàtic l’obliga a posar-se tacons molt alts per guanyar estatura i impressionar la ciutadania. Una peanya feta de valors transcendentals –els déus, les pàtries, els pobles, les lleis de la història– pretesament irrefutables.

2. Buit. Però Amos Oz ens diu també que el fanatisme és contagiós, per omissió i per acció. El màxim triomf del fanatisme és imposar el silenci. Atemorir tots aquells que amb la seva paraula voldrien posar en evidència les promeses, els discursos i les accions dels fanàtics. Però també és molt fàcil contaminar-se d’ell per la via de l’acció, quan se’l vol combatre, fent-se fanàtic de l'antifanatisme, quan l’únic instrument eficient és la raó crítica, la capacitat de desemmascarar veritats presentades com a absolutes i proposar formes de convivència inclusives basades en el reconeixement mutu, que és allò que per al fanatisme està prohibit perquè no reconeix altra raó que la seva. “Gairebé mai és possible –escriu Amos Oz– acabar amb una idea, ni tan sols una idea molt retorçada, només a cops de bastó”.

Per això, el debat obert de les idees és la millor manera de combatre el fanatisme. És quan aquest debat falla, quan la paraula no flueix en la societat, quan la gent no se sent escoltada o no se sent representada, que “el fanatisme progressa per l’espai que ha quedat buit”. I aquesta és, en bona part, la situació en què ens trobem ara. I en un escenari en plena mutació i on gran part de la ciutadania se sent perduda, el fanatisme, encarnat en una dreta radicalitzada, fa forat. I ja se sap que l’èxit principal del fanatisme és mantenir la societat en estat infantil, és a dir, reemplaçar les expectatives de futur per l’adhesió a mites i exigències pretesament superiors. Al fanatisme no se’l combat amb l’exclusió sinó amb la inclusió. El fanatisme odia les situacions obertes, perquè en aquestes situacions està condemnat a la dissolució, per això és sempre antidemocràtic i autoritari. Exemple: il·legalitzar independentistes, excloure Podem i els comuns, com a primer objectiu de la dreta radical.

El retorn del fanatisme és una irrupció del passat en el desconcert modern. I per això la pitjor manera de combatre un fanatisme barreja de patriotisme, antifeminisme, xenofòbia i cinisme il·liberal –com el que veiem emergir cada dia– és amb un altre fanatisme, sigui d’esquerres o sigui independentista, que també existeixen. I es fan palesos quan entre els mateixos responsables polítics hi ha por a parlar perquè no et diguin traïdor.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF