25/07/2017

L’estela dels Jocs

3 min
La treva olímpica va ser una breu suspensió de les dures pugnes que Maragall va mantenir amb el seu partit, amb el pujolisme i amb els governs socialistes.

1. MALENCONIES. En aquest país des de fa un temps tot passa pel mateix sedàs: l’anomenat Procés. I com era d’esperar, el 25è aniversari del Jocs del 92 ha estat utilitzat per contraposar les excel·lències de les complicitats de llavors a les desavinences d’avui. Una de les funcions dels mites és fer oblidar la lletra petita que tots han preferit esborrar per no quedar fora de la fotografia de l’èxit. Però els Jocs, com tota aventura social i política d’envergadura, van estar plens d’entrebancs i de dificultats. Com deia Diana Garrigosa en aquest diari: “Ni Pujol ni Felipe van ajudar gens”. Que és una manera clara i directa de recordar el que avui s’amaga sota la barcassa del consens polític, social i civil. Ni entrava en els plans espanyols que si hi havia uns Jocs Olímpics no fossin a Madrid, ni a Pujol li feia cap gràcia un èxit mundial que reforçava encara més una Barcelona que sempre va veure amb recel com un contrapoder.

De manera que la lliçó dels Jocs no és la malenconia pel consens polític perdut, que deixa en l’oblit, com ha explicat Jaume Badia, que la treva olímpica va ser una breu suspensió de les dures pugnes que Maragall va sostenir amb el seu partit, amb el pujolisme i amb els governs socialistes. La lliçó és que un projecte polític ben armat, en aquest cas una idea de transformació de la ciutat, si assoleix un suport social ampli pot tirar endavant sempre que sigui capaç de trobar el moment oportú i els mecanismes adequats perquè els adversaris polítics entenguin que els costos d’oposar-s’hi serien més alts que donar-hi suport encara que sigui a manifest contracor.

Els Jocs, no ho oblidem, eren un instrument per acumular els recursos necessaris per a un fi: refundar Barcelona. I és d’això que se’n poden treure conseqüències per al temps present, sense perdre de vista que el repte de llavors i el d’ara són substancialment diferents: aquell era progressiu (rellançament d’una ciutat), aquest és subversiu (ruptura d’un estat); aquell tenia resistències conservadores, aquest les té estructurals en el sentit institucional, ideològic, cultural i sentimental. I la principal idea que no s’ha de perdre mai de vista és que en política la capacitat mestissa de sumar sectors socials diversos dona molt més resultat que la temptació de fer via amb els incondicionals, els que estan disposats a seguir la fletxa sense preguntar. En les societats postrevolucionàries actuals la lògica avantguardista dels pocs però bons i compromesos no és la distància més curta cap als objectius.

2. EXIGÈNCIES. Però sobretot el 25è aniversari dels Jocs és exigent per a l’actual govern municipal. Des del 92 Barcelona ha fet camí en temps de canvis accelerats que li han anat modificant la fesomia. La ciutat ha aguantat raonablement, però l’èxit no ha de fer perdre el món de vista ni servir per ocultar un sotabosc teixit de paranys i deficiències. Amb l’arribada dels comuns podia semblar que era l’hora de fer que la ciutat fes un altre salt. Han passat dos anys i, més enllà d’una certa manera de fer i d’una incorporació de noves sensibilitats, no s’acaba de veure una idea de cap on es vol anar. Barcelona la necessita. Crec que hi ha dues línies que podrien ajudar a confegir projecte: liderar el combat en la defensa dels equilibris ecològics i el desenvolupament d’una cultura de respecte a l’entorn (i no voldria que se cenyís només a les condicions naturals sinó també a les socials, sense les quals l’ecologisme no té sentit); i apostar per l’articulació d’aliances de ciutats a nivell global (alguna cosa ha iniciat l’alcaldessa Colau en aquesta direcció) com a factor essencial de la política del futur, en què cada cop més els problemes decisius es jugaran en l’àmbit local i les ciutats hauran de fer sentir el seu poder i la seva veu davant els governs. Calen idees força per acompanyar la Barcelona dels propers 25 anys.

Barcelona va saber utilitzar una marca d’impacte mundial, obscur negoci d’una aristocràcia que explota l’inconsistent tòpic de l’esport com a factor de pau i conciliació, per al seu projecte de renovació. Altres van voler repetir l’experiència i ho han pagat car, amb llargs anys de ressaca. Van ser un instrument a la ciutat adequada en el moment oportú.

stats