El carrer canvia

Cal que el sobiranisme governi i deixi d’ajornar els problemes fins a la consecució avui impossible d’un estat propi.

1. REGATEJAR . Diu Roberto Saviano que “a Itàlia va guanyar el malestar i no l’esperança”. I té raó: és el que està passant a tot Europa, malestar sense expectativa. La ciutadania sent que els que governen no tenen res a oferir, acomodats en el “no hi ha alternativa”. I això és molt perillós. En algun moment es podia pensar que Catalunya era una excepció, perquè el malestar s’encaminava cap a una promesa: la utopia disponible (Marina Subirats). Però tot ha encallat en la desproporció entre l’objectiu i les pròpies forces, en la distància entre la realitat i la terra somiada, i s’han acabat obrint esvorancs per tots cantons.

Arreu, els governants reaccionen a la defensiva, parapetant-se en una defensa numantina dels bipartidismes gripats que pretenen seguir sense canviar el motor. ¿Impotència o acceptació d’una deriva inexorable cap a l’autoritarisme postdemocràtic? Tanmateix, crec que es pot obrir una oportunitat si ens sabem aferrar a la idea volteriana de la llibertat com el joc de la raó per regatejar allò que se’ns presenta com a necessitat, és a dir, com a inevitable.

De cop, els carrers de les ciutats s’han tornat a omplir de manifestants. A Catalunya semblava que l’independentisme tenia el monopoli de la mobilització popular. El va començar a perdre quan, de manera reactiva, l’espanyolisme va començar a sortir al carrer, contestant a una hegemonia ideològica que es creia adquirida. Ara el carrer ja no és territori exclusiu del diàleg de sords identitari. Tornen les mobilitzacions socials. Des que el 15-M es va transformar, a través de Podem, en projecte polític institucional, la conflictivitat social havia baixat enormement. Aquesta inèrcia s’està trencant. Va ser una sorpresa la sortida massiva de pensionistes al carrer, davant l’escarni del 0,25 per cent d’augment de les pensions. Que el sector de l’electorat més fidel als partits conservadors perdi la por diu molt de la incapacitat dels que manen per connectar amb la ciutadania.

La confrontació de dos nacionalismes i la resposta repressiva de l'Estat no pot seguir dominant-ho tot

Després ha vingut la gran mobilització en favor de la igualtat entre les dones i els homes, fruit d’un canvi del marc cultural i mental en què operaven les reivindicacions feministes, que, a partir del #MeToo, ha fet un salt qualitatiu quant a capacitat d’interpel·lació i àmbit de recepció. Moltes dones que s’ho miraven a distància s’han sentit concernides i han perdut la por, com a conseqüència que s’hagi començat a visualitzar la violència masclista subterrània i s’hagi plantejat frontalment la qüestió de la desigualtat entre dones i homes, objectivada amb diferencials de salari ben eloqüents.

2. OPORTUNITAT. Aquesta doble irrupció del real, en una escena política sobresaturada pel debat identitari, hauria de servir per obrir el camp de joc. La confrontació de dos nacionalismes i la crua resposta repressiva d’un Estat mancat d’autoestima, al qual la inseguretat li ha impedit resoldre el problema políticament, no pot seguir dominant-ho tot. Cal que el sobiranisme assumeixi d’una vegada la responsabilitat de governar, deixant d’ajornar els problemes fins a la consecució avui impossible d’un estat propi. I cal que la política espanyola deixi de portar-ho tot al mateix punt: o estàs contra el sobiranisme català o estàs contra Espanya. Les últimes mobilitzacions estan demostrant que aquesta dialèctica decau com a coartada per amagar corrupcions, injustícies i desídies. Entre altres coses perquè Catalunya ja no fa por, atrapada en el seu laberint. Hi ha una oportunitat de regatejar l’immobilisme, comprometent-se amb qüestions de renovació profunda de la societat, com la feminista, i teixint noves aliances. I aquí no hi ha un govern per aprofitar-la.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF