I després del virus, què?

Estàvem instal·lats en un present continu que ens arrossegava sense deixar-nos temps per pensar

I després del virus, què? / GETTY
Escolta aquí l'article en àudio

1. Vertigen. Hi ha pressa. Es va fent recurrent la pregunta sobre el dia després. Què passarà? L’angoixa pel fet d'estar enclaustrats s’alia amb la cultura de l’acceleració en què estem immersos i que el Covid-19 ha vingut a interrompre de manera brutalment accelerada, és a dir, pagant amb la mateixa moneda. I, tanmateix, aquesta pausa forçosa és una oportunitat per plantejar-nos la pregunta que els ritmes del capitalisme global impedien que ens féssim abans del xoc: com volem viure? Per dir-ho en paraules de Hartmut Rosa (teòric de l’acceleració) “no és més que una forma d'interrogar-nos sobre la manera com hem de passar el nostre temps”. I ara tenim moltes estones per pensar-hi, forçats a un canvi de ritme que no és fàcil d’assumir.

Entrem en un temps nou? Aquesta és la pregunta que més m’han fet aquests darrers dies en què es va notant com pesa la sensació que ha caigut un teló sobre les nostres vides que no sabem quan s’aixecarà perquè pugui començar el proper acte. Estàvem instal·lats en un present continu que ens arrossegava sense deixar-nos temps per pensar en el futur, tot es consumia en el vertigen d’un món accelerat. I de cop s’ha aturat tot. I ara ens sobra el que ens faltava: hores. No perdem l'oportunitat de recuperar la nostra relació amb el temps. ¿Serem capaços de treure’n conseqüències col·lectives? Alguns diuen que el Covid-19 ha posat en evidència la vulnerabilitat del capitalisme global. En cert sentit, és evident: com diu Byung-Chul Han, ha estat el virus real i no l’informàtic el que ha causat la commoció. I després, què?

2. Autoritarisme. Quan arribi Nadal aquest episodi ja haurà estat devorat per la lògica accelerada de la comunicació digital o estarem en un canvi d’actituds i en un procés de reformes de fons? Què podrà més: les ganes de viure o la por de tornar a caure? ¿Una mutació responsable de la governança global basada en la cooperació o la lluita forassenyada per les hegemonies? ¿Ens trobarem una agenda nova sota la pressió de la ciutadania o tornarem a la normalitat, és a dir, al retorn a primer pla dels temes que el Covid-19 ha fet que quedessin sepultats sota els confinaments? ¿Veurem concessions dels més poderosos per reconstruir la vida col·lectiva –un nou pacte social si es pot dir així– o el retorn a les polítiques de recuperació salvatge com les que hem viscut després de la crisi del 2008? Les bones paraules d'ara –renda bàsica, eliminació del límit de dèficit (no deixa de ser curiós que l'única modificació de la Constitució espanyola en 40 anys decaigui sense esborrar-la), plans massius per salvar empreses i ocupació– ¿seran l’inici d’una reforma del capitalisme global o s'esvairan a mesura que l’epidèmia s’allunyi? El problema de l’acceleració és que perd fàcilment la memòria.

Quan veig una veu reconeguda del Financial Times, Gideon Rachman, preguntar-se per on se li pot acudir a Putin atacar, aprofitant que Occident està en parada Covid-19, o insinuar que Donald Trump podria ajornar les eleccions americanes, és difícil fer-se gaires il·lusions. I, en tot cas, no puc deixar d'assenyalar la gran amenaça que està prenent cos: que la por absolgui l’autoritarisme. És a dir, que la Xina marqui punts com a estadi superior del capitalisme global, a la vegada que assistim a un reforçament dels estats nació per la via de l’autoritarisme postdemocràtic. Dit d’una altra manera, que la revolució neoliberal (que ha demolit la tradició liberal en el capitalisme postindustrial) culmini el seu procés natural. “La Xina és la utopia realitzada del liberalisme en què l'única llibertat és finalment la de consumir”. Ho ha escrit Alexandre Labrouffe, que l’octubre passat va ser nomenat agregat cultural de França a Wuhan i ha conegut de prop l’infern. No oblidem que, malgrat els confinaments, avui la sobirania no és el territori sinó les dades, que permeten seguir les traces de tots i cada un dels ciutadans en tot moment i circumstància. Aquesta és l’amenaça que veig a l’horitzó. Si coneixem el perill, podem pensar com evitar-lo.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF