APUNTS AL NATURAL

Desconfinar el futur

La pandèmia ha de permetre reconstruir el futur des del reconeixement de la vulnerabilitat

ETIENNE LAURENT / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Pacte. Si un bon dia Macron no hagués tingut l'ocurrència de declarar el toc de queda a França, n’estaríem parlant ara? Fa la sensació que els governs van actuant a cop d’ocurrències. I que quan un fa un pas els altres el segueixen, com si es tractés d'una moda. És el gran problema de la gestió de la pandèmia. Els governs no transmeten confiança perquè no saben explicar les seves decisions, perquè emboliquen massa la troca abans de prendre-les, perquè quan acaben d’anunciar una mesura ja n’estan insinuant una altra, perquè sovint confonen l'autoritat amb l’autoritarisme, perquè creuen més en fer por que en generar responsabilitat i perquè la compulsiva dinàmica de la confrontació política els impedeix trobar espais de consens, és a dir, decisions que tenen un ampli suport.

Sé que el que ara toca és difícil de fer: atacar eficaçment la pandèmia i al mateix temps donar una perspectiva de futur a la ciutadania. Però quin sentit té ara sortir amb un estat d’alarma fins al maig de l’any que ve? Com si no es notés a l’ambient que la gent viu amb la sensació de dur una pesada càrrega a l’esquena, tirem un teló sobre el futur a set mesos vista. No es pot jugar tan a la lleugera amb llibertats bàsiques. L’èmfasi en les prohibicions té efectes infantilitzants si no va acompanyat de senyals que apuntin al dia després.

Quins poden ser aquests senyals? N’hi ha de dos tipus: conceptuals i pràctics. Si ens oblidem dels primers, ens posem en un atzucac: actuem com si l’endemà hagués de ser igual que el temps anterior. I no ho serà. Poden passar dues coses: que no es faci res, i llavors el més probable és que s’avanci per la via de l’autoritarisme postdemocràtic per dominar unes societats ferides; o que es plantegi –almenys a nivell europeu– un pacte social d’envergadura, que comenci per implementar eficientment les mesures d’ajut anunciades, per conduir el conjunt de la societat a uns acords de reconstrucció que es corresponguin amb la gravetat de la desfeta.

Què vol dir això? La pandèmia és un fet inesperat que ha tingut efectes enormement desiguals sobre la societat: hi ha hagut molts perdedors (les víctimes, evidentment, però també amplis sectors socials) i hi ha hagut també grans guanyadors. I aquí no hi ha coartada meritocràtica –la fal·làcia permanent per legitimar les desigualtats– que valgui. Els que han sortit afavorits de la pandèmia hauran d’acceptar fer concessions per restablir els equilibris socials. I tampoc val l’etern recurs al mite del creixement com a panacea de tots els mals. En aquest sentit, celebro que el govern espanyol, encara que molt tímidament, inclogui en els pressupostos una insinuació de pujada d’impostos en la bona direcció: els dividends de les grans societats.

2. Progrés. Desconfinar el futur vol dir renovar la idea de progrés que ha permès el desplegament de la modernitat. Renovar no vol dir repetir. L’experiència acumulada ens posa en guàrdia sobre els experiments que prometien la salvació i han acabat en el desastre. De l’impuls il·lustrat en van néixer les democràcies occidentals, però també els totalitarismes –presentats com la forma suprema d’estat modern (Carl Schmitt)– i l’imperialisme i els colonialismes a cop d’explotació i de pistola. Com ha explicat Pankaj Mishra, els països abans explotats han reaccionat sovint amb els instruments dels colonitzadors. I ara el sistema de poders del món és molt més complex, sense un model que valgui, més encara després del fracassat intent nord-americà d'imposar democràcies a cop de bombardeig. I el desplegament tecnològic ha creat uns poders supraestatals d’una capacitat de seducció i control impensables fa vint anys.

Crec que la pandèmia ha de permetre reconstruir el futur des del reconeixement de la vulnerabilitat, fent de la vulnerabilitat una força, perquè és l’única forma que tenim de salvar les llibertats. D’altra manera, si la por s’imposa, s’acabarà complint la paradoxa que el règim comunista xinès haurà estat l’estadi superior del capitalisme. Ull amb fer de la restricció de les llibertats una gesta, perquè el risc és que ens hi acabem acostumant. I precisament la defensa de les llibertats serà determinant a l’hora de desconfinar el futur.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF