No hi ha democràcia sense ciutadania

Veurem si França és capaç d’inventar una via de sortida de la crisi de les democràcies liberals

1. Carta. El president Macron ha escrit una carta als francesos per invitar-los a un gran debat nacional “per construir un nou contracte per a la nació” i per transformar “les còleres en solucions”. Còlera: “Irritació violenta contra algú que ens ha inferit o creiem que ens ha inferit un insult, una injúria, un dany”, diu el diccionari.

Insòlit és el procediment de convocatòria (només dos presidents s’havien dirigit per carta als francesos, Mitterrand i Chirac, per anunciar que es presentaven a la reelecció), insòlit és el projecte, del qual no se sap ni tan sols com ha de culminar, encara que no es descarta la hipòtesi d’un referèndum, i insòlita és la gosadia d’un president que volent salvar el mandat s’arrisca a arruïnar-lo definitivament. (Alguns recordaran el referèndum que el 1969 va provocar la dimissió del general De Gaulle.) Les primeres línies de la carta de Macron són una sobredosi d’antidepressius patriòtics: França “no és un país com els altres” (mania obsessiva de tots els nacionalismes del món), “és una de les nacions més fraternals i més igualitàries”. Des de dalt, doncs, es convoca un simulacre de refundació de la democràcia, responent al clima d'irritació i d’humiliació que els 'armilles grogues' han aconseguit fer arribar a palau.

2. Diagnòstic. Veurem si França és capaç d’inventar una via de sortida de la crisi de les democràcies liberals. Evidentment Macron no és cap revolucionari i el seu objectiu és la defensa de l''statu quo', fer les reformes necessàries perquè res essencial es posi en perill. I per si algú ho dubtava, a la seva convocatòria ja deixa clar que no tocarà els beneficis fiscals acordats a les grans fortunes i al capital. Un pacte de refundació democràtica per ser convincent hauria de venir acompanyat d’un pacte social que no s’albira en aquest debat, per nul·la voluntat d’una part.

Però el que és rellevant de la iniciativa del president Macron és la interpretació de la crisi que hi ha al darrere. Si el president convoca tota la ciutadania a debatre, no només a votar quan toqui, és perquè és conscient que els francesos estan deixant de sentir-se ciutadans perquè es veuen menystinguts i humiliats pels que haurien de ser els seus representants i s’obliden d’ells des del moment en què són elegits. Una democràcia sense ciutadans no existeix, és una forma d’aristocràcia. La gent ha aixecat la veu i el president ha entès que volien reconeixement: per això es dirigeix a ells. I per això busca salvar els mobles, els personals i els institucionals, convocant-los i fent-los partícips d’un debat articulat sobre quatre temes: impostos i despesa pública, organització de l’estat, transició ecològica, i democràcia i ciutadania.

Macron constata, doncs, que la ciutadania se sent despenjada de les institucions i que això afebleix irremeiablement la democràcia, però també assenyala un altre gran problema d’aquest moment: les institucions intermèdies, les que han articulat els diàlegs de dalt a baix i de baix a dalt, organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació, teixit associatiu, estan molt debilitades, desbordades per la comunicació digital. I opta per encarregar als alcaldes, representants de la República al territori elegits pels ciutadans, l’organització dels debats.

Hi haurà temps per veure què dona tot plegat, però és una bona notícia que un alt dirigent polític reconegui obertament la crisi de representació de la democràcia. I se la jugui, en l’intent de recuperar el carrer. Macron no es limita a apel·lar a l’imperi de la llei (que també: els excessos policials han estat notoris les últimes setmanes, com s'ha denunciat amb l'ús de l'“Allô, Place Beauvau”) sinó que ofereix renovar i reformar les institucions. Aquí, en canvi, es premia l’extrema dreta i s’estigmatitza o es castiga els que pretenen donar la paraula a la ciutadania i introduir canvis democràtics.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF