28/07/2020

La decadència de la modernitat

3 min
Un edifici de Cornellà il·luminat durant el confinament pel coronavirus

1. Inesperat. Deia el dramaturg americà Tennessee Williams que estem condemnats “a un confinament solitari dins de les nostres pròpies pells, de per vida”. La paraula confinament estava molt oblidada fins que al mes de març va començar a habitar entre nosaltres, quan van tancar els nostres cossos a casa. De cop vam haver d’entendre, en paraules d’Anthony Fauci, que “hem d’esperar l'inesperat, perquè un dia passa”. Trencant així la fe cega en la nostra potencialitat tecnològica. Deia Joyce que la nostra ànima és l’epidermis. El confinament va semblar, tanmateix, que seria la consolidació d’una nova manera d’estar en el món: com si emergís de nosaltres una ànima virtual capaç d’expandir-se des de casa i de superar el dèficit generat per l’absència del tacte i del contacte. Segur que ha sigut útil, però insuficient per a un ésser que és cos, és a dir, té presència física. Curiosament, la sortida de la ciutat, a la recerca d’espai, llum i verd, sembla ser l’opció dels més convençuts de la substitució de l’activitat presencial per la telemàtica. En la modernitat buscàvem la ciutat com a lloc de la vida nova, espai de llibertat i oportunitats, ¿la decadència de la modernitat colonitzarà el camp?

Tanmateix, no ens acabem de treure de sobre la càrrega del confinament. Primer va ser una exigència inesperada, imposada per decret llei, davant la perplexitat de tots. Ara és una barreja de culpa i amenaça: culpa de no ser prou prudents, amenaça que ens fan arribar uns poders públics insegurs perquè ens portem bé abans d'ensorrar-ho tot. Tot per configurar un estiu amb estat d’excepció anímica, en què caminem pels llocs de sempre com si de cop estiguessin fets d’arenes movedisses. Al tornar a sortir de casa hem constatat el que no volíem saber: que tenim la Terra molt menys dominada del que les fabulacions tecnològiques prometien i que el nostre destí depèn de com actuem sobre ella per molt que ens hagin fet creure que érem els reis de la creació. Estem en el moment del cabreig, que els joves expressen de manera espontània amb preocupants conductes de risc, però que es propaga fàcilment perquè molts se senten perdedors d’aquest moment radical que hem viscut.

2. Sentit. Ara els governants estan en una situació aporètica. Hem passat del “nostre únic objectiu és salvar vides”, i farem el que calgui (o el que es pugui: els grans poders globals han sortit clarament guanyadors de l’experiència), a com evitar que les conseqüències d’aquesta exigència, en forma d’imperatiu moral per justificar la duresa de la suspensió dels drets, tinguin efectes tan traumàtics com la malaltia. I és d'això, crec, que cal treure'n algunes conclusions: hem de recuperar la consciència de la complexitat. El ciutadà no pot ser reduït a Homo economicus. Portem des de finals dels setanta aferrats a la idea que “els únics vincles que mantenen el conjunt d’una societat són purament econòmics”, en frase clàssica de Friedrich Hayek. I ara hem verificat els límits d’aquest principi. L’ésser humà és una cruïlla d’experiències, fruit de les relacions amb els altres i amb el món. Una societat és una suma de relacions socials, culturals, naturals, emocionals, polítiques, sentimentals. Pretendre que l'economia actuï com a únic fonament de la societat és convertir-la en poder hegemònic total. És a dir, en l’estultícia intel·lectual més repetida: “No hi ha alternativa”.

Construir sentit –probablement perquè no en té– és necessari per a la vida de cadascú i de tots. Per això és decebedor que acabat el confinament l'única prioritat sigui l’economia. Com si l’objectiu fos arribar al més aviat possible al “com no hagués passat res”. És a dir, seguir permetent que uns quants inversors globals marquin el terreny especulant amb les runes que ha deixat la pandèmia. Veurem ara la lluita per la comercialització de les vacunes. Pot ser un espectacle.

De moment, aquí, Torra fa sermons amb el seu estil capellanesc: demanant sacrificis i exhibint impotència. I Sánchez, acabat l’estat d’alarma –content com si l’hagués fet un home–, celebra els diners recollits a Brussel·les i ja no parla de la pandèmia.

stats