De la confrontació al govern

L’Estat disposa de recursos suficients -i més en el marc autoritari en què es mou Europa avui- per fer impossible la ruptura

1. INDIGNACIÓ . Des de la setmana passada hem viscut un seguit d’esdeveniments rellevants: la investidura fallida de Jordi Turull, l’empresonament del candidat i de bona part de la plana major de l’independentisme, la sortida de Marta Rovira cap a Ginebra, la detenció de Puigdemont a Alemanya. Un rosari de males notícies que han tornat a despertar la indignació i que han animat la natural tendència a perdre el món de vista, és a dir, a confondre els desitjos amb les realitats, que és el parany que anuncia totes les desfetes. Quan torno a sentir dir que l’Estat ha perdut el control i que la victòria està a l’abast, em sorprèn que no s’hagi après la més elemental de les lliçons d’aquest procés: les relacions de forces marquen un horitzó d’objectius que, en l’etapa actual, té límits evidents; en voler-los forçar, se n’ha anat tot en orris.

No hi ha dubte que la qüestió catalana està tenint costos alts per a les institucions espanyoles, però l’Estat disposa de recursos suficients -i més en el marc autoritari en què es mou Europa avui- per fer impossible la ruptura. La gesticulació permanent -en diuen estratègia de confrontació - té un recorregut limitat.

2. FINAL D’ETAPA. Per tant, l’independentisme és allà on era dijous: en la urgència d’assumir que s’ha acabat una etapa i cal renovar estratègia i lideratges. La CUP, que té la virtut de parlar clar, va declarar el final d’aquest procés. Portem tres mesos amb rituals d’elaboració del dol. És just el reconeixement als exiliats i empresonats, però no pot ser en detriment de les estratègies de futur. Tard o d’hora havia de passar: Puigdemont ha estat detingut. Probablement per un excés de confiança, va ser atrapat en territori escollit pel govern espanyol. S’albira una batalla jurídica i política important, perquè si Alemanya objectés contra l’extradició, Llarena rebria un cop dur. Diego López Garrido explica a Agenda Pública que l’any 95, quan es va redactar l’article del Codi Penal que defineix la rebel·lió, va proposar una esmena per deixar clar que només s’aplicaria als que s’aixequessin contra l’ordre constitucional “violentament i públicament”. La van votar tots menys el PP. López Garrido escriu: “En la meva modesta opinió, el que ha succeït a Catalunya en l’anomenat Procés no s’ajusta al que els legisladors van definir”. Hi ha camí per recórrer.

L’independentisme té la urgència d’assumir que s’ha acabat una etapa i cal renovar estratègia i lideratges

Però la prioritat segueix sent la mateixa: assumir el canvi d’etapa. Elegir un president viable ja. No ens tornem a perdre en retòriques emocionals que amaguen la incapacitat de definir la nova estratègia i la dificultat de posar-se d’acord en un escenari diferent, amb altres ritmes i una agenda molt més extensa. No es poden menystenir les institucions autonòmiques: governar la Generalitat dona més força que estar-ne fora. ¿O és millor que els Mossos els controli Millo? Cal formar una nova majoria, ampliant l’espai més enllà del sobiranisme. Marcar objectius concrets encara que siguin poc èpics. Recosir el país per forçar interlocucions a Espanya, que algun dia haurà d’assumir que liquidar l’independentisme és una absurda il·lusió de l’esperit.

Seguir amb l’estratègia de la provocació augmentarà una fatiga ciutadana creixent, posarà el carrer en mans dels violents, farà que hi hagi més presos, que es perdin uns quants llençols més a cada bugada i que no quedi més consol que el confort moral en la condició de víctimes. Cal un president amb autoritat, que no se senti condicionat pel sector més militant de l’independentisme, una por que ha provocat errors estratègics clau. Assumir els propis errors ajuda a créixer.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF