Crisi d’estat, iniciativa sobiranista
1. GOVERNANÇA. Un 1-O marcat per les imatges de violència policial ha deixat un regust d’amargor i tristor que en els més joves té un cert aire de pèrdua de la innocència. No es pot dir que no fos previsible el que va passar: la pugna entre posar urnes i treure-les. Era al guió des de feia temps. Però sí que no s’esperava la fúria amb què en alguns moments van actuar la Policia i la Guàrdia Civil. I d’aquests excessos en va sortir el relat del dia. Tota la resta va quedar en segon pla. I la jornada es va decantar de ple cap al cantó sobiranista.
Per sobre de tot, el que evidencia l’1-O és una crisi de governança a Espanya. El fracàs de Rajoy és clamorós. Sota la seva presidència, Catalunya s’ha situat més allunyada d’Espanya que mai, l’Estat està perdent el control d’una part del seu territori. Com es va demostrar en el miserable discurs de l’1-O, el president Rajoy no té cap relat, no té cap projecte a proposar. Quan parla de restaurar la legalitat a Catalunya només pensa en la força. I aquesta actitud deteriora enormement les institucions. El Constitucional i el poder judicial surten greument tocats de l’ús sistemàtic que el president, per la seva covardia, ha fet d’ells. I si realment l’estratègia de Rajoy amb Catalunya és en funció dels sondejos que li diuen que reprimint aquí pot salvar la seva precària situació a Espanya, més irresponsabilitat impossible. Però la crisi de governança és tan gran que a Madrid ningú es planteja el seu relleu i que no es veu ni en l’espai polític ni en l’intel·lectual cap proposta alternativa. Només Podem pren distància. Pel que fa a la resta, la majoria fan pinya amb Rajoy en defensa de la legalitat, i els altres guarden silenci.
2. ACCIÓ-REACCIÓ. No és qüestió d’estendre’s sobre els resultats d’un referèndum que no ha complert les condicions mínimes per ser homologat. El mateix desenvolupament de la jornada va fer que perdessin rellevància. El sobiranisme havia guanyat abans que es parlés de xifres. Però els resultats que s’han avançat donen una fotografia molt semblant al 9-N. El vot independentista, en circumstàncies prou difícils -cal dir-ho-, segueix una mica per sobre dels 2 milions. Per tant, el missatge, vehiculat pel mateix Govern, és que està estabilitzat però que no avança significativament. El que sí que ha aconseguit és ampliar l’espai de les complicitats, com demostren mobilitzacions com la vaga d’ahir.
El Govern ha de ser conscient del capital de què disposa. I administrar-lo amb realisme. El corrent favorable d’aquests dies no ha de fer caure en acceleracions que podrien empitjorar molt les coses. Estem en una espiral d’acció-reacció. I la incapacitat del govern espanyol de prendre la iniciativa política dona un gran avantatge al sobiranisme: és qui marca els temps. La capacitat d’anticipar les reaccions serà decisiva per no enganxar-se els dits. La temptació de la declaració unilateral d’independència és comprensible, però ni les condicions ni els resultats que s’han donat del referèndum semifrustrat la justifiquen. El sí estaria al voltant del 40 per cent del cens, amb una participació al voltant del 50. Ningú ho validaria. La declaració unilateral és un pas en el buit, sense poder coercitiu per aplicar-la un cop pronunciada. I garanteix la suspensió de l’autonomia i un seguit de decisions polítiques i d’accions judicials destinades a desnaturalitzar-la per complet.
Quins haurien de ser els objectius del sobiranisme ara? Seguir acumulant força per poder provocar unes negociacions des d’una posició favorable. Què pot dur el govern espanyol a negociar de veritat? Què pot dur Europa a entrar en joc? Que es vegi en perill l’estabilitat econòmica. Una estratègia de doble tall, que requereix molta cintura, perquè volent debilitar l’adversari es pot acabar debilitant un mateix. Si l’economia comença a donar senyals negatius, pot passar que la inquietud es traslladi a Catalunya abans que arribi a Espanya. I a Catalunya està força estesa la cultura Bartomeu: davant del risc de tenir aldarulls si es juga el partit o de perdre sis punts si se suspèn, juguem-lo sense públic. Per a alguns, la independència no val sis punts menys. ¿Pressió continuada i controlada durant uns mesos per veure si es belluguen les coses i després prendre decisions? Tard o d’hora hi haurà d’haver eleccions.
