Cop d’estat: jugar amb les paraules

1. Frivolitat. Compte amb la banalització de les paraules, perquè és tremendament destructiva de la conversa comuna. En un espai comunicatiu tan sobrecarregat com l’actual s’abusa molt sovint de cada mot. La Fiscalia de l’Estat, en la línia d’alguns dirigents polítics i d’una part del poder mediàtic i intel·lectual espanyol, afirma que a Catalunya hi va haver un cop d’estat. Jugant amb les paraules s’acaba perdent el sentit de la jerarquia de les coses. Pretendre associar mentalment l’1 d’Octubre català amb l’11 de setembre xilè o el 18 de juliol franquista és una immensa frivolitat. Llevat que els senyors fiscals des de lluny i a través de papers hagin viscut una realitat completament distinta de la que vam viure els que vam trepitjar els carrers de Barcelona aquells dies.

Un cop d’estat té un objectiu i uns instruments. L’objectiu és prendre el poder: l’assalt i l'ocupació de les institucions per revertir la legalitat. En règims polítics moderns, dotats de potents forces militars i de seguretat i de sòlids instruments repressius, el cop d’estat només és possible si es disposa d’un poder de coerció molt consistent, cosa que, sense cap suport internacional, només és imaginable si s’aconsegueix dividir el del mateix estat. En cap moment aquesta hipòtesi va estar a l’ordre del dia, en cap noment es va intentar ocupar o aconseguir el control de poders de l’Estat a Catalunya, en cap moment hi va haver la sensació que el poder constitucional estava amenaçat.

Molta gent es va mobilitzar, molta gent va anar a votar, però la violència només es va donar en els llocs on la policia va intentar impedir-ho. Quan, superada la irritació pel fracàs dels serveis d’intel·ligència a l'hora de trobar les urnes, es va donar l’ordre a la policia de deixar d’actuar, no hi va haver el més mínim desordre. I la jornada es va acabar en un clima de tensió emocional però en cap cas d’insurrecció ni intencional ni efectiva. A la nit a la plaça Catalunya, on moltes emissores internacionals havien instal·lat els seus llocs de retransmissió, hi havia uns pocs centenars de persones que es van anar dispersant sense incidents. Els carrers van quedar buits. Mai les institucions de l’Estat van estar en perill. Només els independentistes més fantasiosos, aquells que no entenien que tot quedés en res poden compartir el relat de les acusacions que parlen de cop d’estat. El cop d’estat inexistent, en tot cas.

2. Desobediència. El ministeri fiscal arriba a dir que “no va ser necessari prendre el poder perquè ja l’ostentaven els colpistes”: el poder de la Generalitat i del Parlament que ells mateixos van abandonar corrents després de la retòrica declaració d’independència. I els altres? El militar, el policial, el judicial: ni tan sols s’hi van acostar. Quin cop d’estat és aquest?

En els fets d’octubre del 2017 –i sobretot els del 6 i 7 de setembre– hi va haver actes inconstitucionals i desobediència als tribunals, com hi va haver manifesta irresponsabilitat política dels que no van saber aturar a temps un procés que havia dut a l’independentisme a uns nivells d’adhesió mai assolits. Però això és el fracàs estratègic d’uns líders que van cremar les naus abans de construir-les. En cap cas és un cop d’estat. Una cosa ben diferent és que els líders del Procés tinguessin com a objectiu la independència de Catalunya, tan lícit com qualsevol altre propòsit polític. Però d’això a haver intentat imposar-la amb un cop d’estat hi ha una distància infinita.

Es curiós que siguin la fiscalia i els ideòlegs més unionistes els únics que comparteixen amb l’independentisme més forassenyat que la destrucció de l'Estat va estar en l’escenari. Jo, certament, no la vaig veure. Una altra cosa és que se’ns vulgui fer creure per justificar la transferència a la justícia d’un problema que el govern de l’època va ser incapaç de resoldre políticament. Banalitzar les paraules per legitimar els excessos del poder no ajuda ni a la convivència ni a la imprescindible represa de les vies de reconeixement i diàleg.