Combatre el final napoleònic
Filòsof1. AUTORITARISME. L’aterratge després del xoc està sent lent i complicat, i fins a cert punt és comprensible en la mesura que tot ve d’un malentès considerable: l’errònia avaluació de la resposta de l’Estat, probablement perquè es tenia el focus més posat en els actors polítics que en el conjunt de l’aparell institucional. Un aparell que quan ha considerat que el govern espanyol feia figa ha reaccionat sense contemplacions. Certament, el Procés ha deixat tocat el PP, i Rajoy està descobrint un dels seus pitjors malsons: que el cas català el pot escombrar. De fet, em consta que ja fa un cert temps, en converses privades havia dit que la valoració del seu mandat dependria de la qüestió catalana.
L’estat espanyol s’ha endurit considerablement, en una profunda mutació del règim. Santiago Alba Rico ho sintetitza així en un article a La Maleta de Portbou: “El règim del 78 sempre ha afirmat que «qualsevol idea era defensable en democràcia per mitjans polítics i pacífics». Quan ara empresona representants elegits a les urnes, no per haver matat o robat sinó per haver mobilitzat la població en favor de la independència, està bolcant, al revés, els mitjans en els fins, de tal manera que, recorrent a tots els seus mitjans (policia, lleis i premsa), acaba no distingint entre mitjans pacífics i mitjans violents: tots els mitjans són iguals, una confusió que suposa el final napoleònic de la democràcia”. La construcció judicial -sobre la base dels informes de la Guàrdia Civil- del relat d’una rebel·lió obliga a fer, per justificar una violència introbable, uns malabarismes que són demolidors per a la legitimitat de les institucions.
Amb el Procés ha emergit la cara més fosca del règim espanyol. Però això només pot ser consol des del rerefons idealista que sovint ha guiat el Procés, la confusió entre la idea i la realitat, com si el que s’ha imaginat s’imposés pel sol fet de ser millor. Recentment, Josep Maria Bricall oferia un breviari d’estratègia: “Tarradellas era un nacionalista català que sabia on volia anar i fins on podia arribar. I tenia molt clar que no s’ha d’entrar en cap batalla que es pugui perdre”.
2. ALIANCES. S’han fet també moltes fantasies sobre Europa. I s’ha viscut com una decepció que ningú donés un cop de mà, malgrat que la imatge institucional espanyola ha quedat sensiblement deteriorada. Però la mutació del règim espanyol està en la línia del deteriorament general de la democràcia a Europa.
Dos corrents negatius coincideixen i s’entrellacen fins a corcar les institucions. Un està inscrit en la revolució neoliberal dels vuitanta: de manera creixent, liberalisme i democràcia se separen. O, per dir-ho en paraules de Dani Rodrik, hi ha una tendència “a emfatitzar «liberal» a expenses de «democràcia»”, deixant cada cop més espais de presa de decisions fora del control democràtic, en forma d’organismes reguladors autònoms i cossos tecnocràtics, des de la mateixa Comissió Europea fins al Banc Central. L’altre, d’irrupció més recent, és l’il·liberalisme: restricció de les llibertats i limitació de la democràcia a un vot electoral controlat, camí de l’autoritarisme postdemocràtic. En tots dos casos les llibertats són perdedores. Aquests dos fenòmens dominen l’hora espanyola. El procés català ha estat el catalitzador d’un gran salt autoritari, amb el poder judicial suplint el poder legislatiu i l’executiu en la definició de les regles del joc, i amb el control democràtic a la baixa, en un Parlament paralitzat per la unió patriòtica enfront de la qüestió catalana i amb uns mitjans de comunicació entregats acríticament a la defensa de l’Estat.
En aquesta circumstància, el desconcert en què viu l’independentisme i la política catalana en general es converteix cada dia una mica més en desbandada, quan hauria de ser el moment d’un govern nou, capaç de recuperar debats socials i culturals bàsics i buscar aliances entre els demòcrates espanyols per afrontar la deriva autoritària del règim. Cal sortir del marc autoreferencial i entendre que el problema no és només català, és espanyol. Pensar que pitjor per a ells i que ja s’ho faran és infantilisme polític. Entre altres coses, perquè és evident que, fins i tot en la més optimista de les hipòtesis, a Catalunya li queden molts anys dins d’Espanya.
