Capitalitzar la incertesa

L'electorat del PP es desplaça inexorablement a les parts altes de la piràmide d’edat

1. Hegemonia. José María Aznar ha fet sentir la seva veu: "El PP ha de renovar-se o deixarà de ser partit de govern”, “El patrimoni històric del centredreta que representava s’ha perdut”. Torna a estar en joc l’hegemonia ideològica i no val a badar. Qui serà capaç de capitalitzar l’embolic actual?

A principis dels 90, després de deu anys de govern del PSOE i de l’aparador que va ser el 92, es va estendre la sensació que Espanya s’havia consolidat com a país modern. Els governs socialistes l’havien dotat dels instruments per al benestar que no tenia, i havien contribuït a estabilitzar unes classes mitjanes convertides en nucli central de la societat. En aquest camí el PSOE havia tingut molt desgast, i Aznar va saber captar l’oportunitat i entendre que sobre la base d'aquelles noves classes mitjanes, amb una barreja ben dosificada d’autoritarisme i liberalisme econòmic, podia retornar l'hegemonia política i ideològica a la dreta, i així ho va fer. Anguita, des de l’altre cantó de l’escena política, també va intentar capitalitzar la situació, però Aznar anava a l’ofensiva i ell a la defensiva, i va acabar reduït al paper de pinça.

Avui el feminisme és l’únic moviment realment revolucionari perquè afecta el poder en tots els àmbits

Després vindrien els anys de la indiferència, només trencats per la reacció moral contra la Guerra de l’Iraq. Zapatero, amb una arribada per sorpresa i una carambola que recorden una mica les de Pedro Sánchez, malgrat introduir reformes positives en matèria de llibertats individuals, no va aconseguir trencar l’hegemonia ideològica de la dreta, que es va cuidar prou d’alimentar les baixes passions dels seus. I quan la crisi va deixar els socialistes en la confusió, Rajoy va recuperar la majoria absoluta, encara que després s’aniria fent visible un detall que a la llarga pot ser determinant: el seu electorat es desplaça inexorablement a les parts altes de la piràmide d’edat.

2. Acceleració. Tot es va qüestionar el 2011, amb la irrupció dels nous moviments socials, del 15-M a l’ANC, i amb la ruptura del bipartidisme, coincident amb la crisi generalitzada de governança a Europa. S’obria tant a Catalunya com a Espanya una nova etapa. Del regne de la immutabilitat i de la previsibilitat de Rajoy hem anat a parar a la incertesa permanent. Les diverses lluites acumulades en sis anys han deixat un pòsit, i ara la pregunta és: qui serà capaç de capitalitzar-lo? Si als anys noranta la mutació, sobre la qual va acabar cavalcant Aznar, havia estat d’estabilització general després dels traumes polítics i econòmics de la Transició i de l’evolució de l’entorn europeu, ara venim d’un qüestionament de fons cultural i institucional. No oblidem que s’han produït dos fenòmens genuïnament subversius: l’independentisme català, en tant que qüestiona els fonaments de l’Estat (la unitat territorial i la Corona), i el nou paradigma feminista, al meu entendre l’únic moviment realment revolucionari que hi ha avui perquè afecta el poder en tots els àmbits (institucional, social, familiar, personal). Aquestes i altres mobilitzacions socials cauen sobre unes societats que els anys anteriors a la crisi s’havien fet molt conservadores, i, per tant, molt sensibles al discurs de la por, que és el que es propaga avui per Europa, com a manera de tornar-les a enquadrar.

Qui capitalitzarà aquest moment? Qui serà capaç de construir una nova hegemonia per als pròxims anys? Avui és una incògnita, malgrat els signes d’autoritarisme creixent. I les pulsions identitàries generen barreres inquietants. Aquest moment de canvi coincideix amb dos factors decisius: el poder real i el poder formal cada vegada estan més descompensats i, fruit d’això, d’un poder polític incapaç de posar límits al poder econòmic, és la mateixa idea de democràcia la que està en qüestió. És urgent repensar la democràcia abans que ens donin gat per llebre.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF