‘Astral’, les mirades i els anuncis
1. ELS ULLS. Seguint els savis consells de Mònica Planas vaig veure Astral, el documental de Jordi Évole sobre el rescat de refugiats al Mediterrani, que torna a ser mar de mort. Res està exempt de contradiccions en l’acomodació d’una tragèdia a la societat espectacle audiovisual. Évole ho sap. I té el bon sentit de no amagar-les. Sap que revoltarà els espectadors, però també sap que és molt difícil crear les condicions òptimes de temperatura i de pressió perquè es produeixi el pas de les emocions i els bon sentiments a l’acció pràctica.
Hi ha un moment en què les contradiccions s’exposen amb tota crueltat. És quan, després d’haver rescatat un grup de nàufrags i haver creat amb ells, ja a la coberta de l’ Astral, un evident clima d’empatia, ve l’hora de la transferència -una paraula plena de connotacions- a un vaixell oficial alemany. És a dir, d’entregar-los a l’escrutini de la burocràcia, al sàdic procediment de separació entre aptes i no aptes. Fa llàstima que se’n vagin. Algú fa la reflexió: “Per això som aquí? Per deixar-los en aquestes mans?” I la resposta és girar full cap a la pròxima missió: “Som aquí per salvar-los de morir ofegats. Això és tot el que podem fer”. Això, si és que és possible, reforça la grandesa dels voluntaris: no hi ha cap fantasia ni promesa en la seva acció.
Per a mi el gran mèrit del documental és que ens posa davant de la mirada dels refugiats, sense poder abaixar la cara o fer veure que no la veiem. El que m’ha quedat d’ Astral, i el que em retorna constantment, són ulls i expressions; ulls de fatiga, ulls d’esperança, ulls de determinació, ulls de dolor, ulls de resistència, ulls que busquen la complicitat d’una simple mirada afectiva. I el pas per l’ Astral és, per a ells, indubtablement, un dels rars moments de reconeixement que han tingut al llarg d’un viatge que mai acaba de trobar el seu destí.
Les imatges més recurrents que rebem d’aquesta tragèdia acostumen a ser panoràmiques de cossos flotant sobre el mar, desenes de persones aglomerades en una barcassa, caravanes de gent caminant amb l’esperança de superar una nova frontera. Poques vegades ens confrontem amb ells individualment, persona per persona. Astral ens posa al davant la cara de persones concretes. Unes mirades que no es poden oblidar. I que tenen el valor del reconeixement, de rescatar individus concrets i fer-los presents. No és l’abstracció de les xifres que, per molt esgarrifoses que siguin, no tenen rostre. Són persones singulars, carregades d’atordiment i de la resolució d’intentar-ho malgrat tot.
2. LA PUBLICITAT. La difusió d’ Astral a La Sexta va ser interrompuda per diverses entregues de publicitat de sis minuts cadascuna, que és una barbaritat. Tinc els mecanismes defensius prou desenvolupats perquè els meus sentits desconnectin automàticament cada vegada que surt un anunci a la televisió. Ni els sento ni els veig. Paradoxalment, diumenge la publicitat va enderrocar les meves defenses. Era tan obscè el contrast entre el que havíem estat veient i les marques de luxe, els cotxes imponents, els productes de consum, les models sofisticades, que irrompien a la pantalla, gairebé sense solució de continuïtat, que no els vaig poder obviar. El contrast era realment ofensiu, però al mateix temps -i potser per això se’m va fer tan present- era una irrupció brutal del principi de realitat. Gairebé un complement necessari del documental, per saber allà on som. Al costat d’un mar que torna a ser de mort hi ha una societat que es vol sentir satisfeta i confortada en les seves fantasies del viure bé, l’espiral d’anhels insatisfets sobre la qual es funda la servitud voluntària. La irrupció dels anuncis ajuda a entendre les reaccions europees davant d’una tragèdia que ens mostra els abismes que no volem veure. I per això feia encara més desassossegant la visió de la pel·lícula. Si l’objectiu dels anunciants és que la gent els miri, encara que sigui per mal, he de reconèixer que em van guanyar quan menys ho esperava.
