1968, arqueologia del present
Filòsof1. PARADOXA. El 18 de maig del 1968, a la tarda, Raimon va fer un recital a la Facultat d’Econòmiques de la Universidad Complutense de Madrid. Com era previsible, la policia va fer acte de presència massiva i va carregar a la sortida. Raimon va compondre una cançó, 18 de maig a la Villa, on “durant unes hores ens vam sentir lliures”. És un dels pocs moments destacats de la iconografia espanyola del 68.
La peculiar capacitat francesa de generar i difondre etiquetes polítiques i culturals farà que el ritual de l’aniversari (50 anys) es concentri probablement al mes de maig. Però el Maig Francès -per molt que sigui marca universal-és un moment entre molts d’un any especialment turbulent. I per això em sembla bé obrir el debat sobre aquella època sense esperar l’hora francesa, com fa aquests dies l’Ateneu Universitari Sant Pacià.
Des del 1848 no s’havia donat una explosió de revoltes tan universal. A més de París, Berkeley, Gdansk, Varsòvia, Berlín, Frankfurt, Milà, Praga, Mèxic, Tòquio i un llarg etcètera foren escenaris de l’expressió d’un malestar molt generalitzat, anticipació d’una mutació ideològica, política i cultural profunda. A cada lloc, òbviament, responia a circumstàncies particulars i prenia formes i resolucions diferents. Per posar-ne dos exemples, a Praga la revolta va acabar amb invasió de l’exèrcit soviètic; a Mèxic, amb la matança de la plaça de les Tres Cultures, en vigílies dels Jocs Olímpics. Probablement aquest any marca el final del mite de la revolució leninista.
A més de la seva universalitat, les característiques principals de les mogudes del 68 són tres.
1) En les seves grans diferències tenen una cosa en comú: la contestació als models culturals i ideològics vigents als dos cantons de la Guerra Freda. Una de les seves característiques va ser el caràcter antisoviètic, no només als països de l’Est sinó també a Occident. El poeta José Bergamín passejava pel Barri Llatí en ple maig, va veure la porta del ministeri de Cultura oberta, va entrar, va arribar sense oposició al despatx del ministre, el seu amic André Malraux. I aquest li va dir: “Feliçment tenim el Partit Comunista”.
2) Als dos cantons es van obrir bretxes irreversibles en els mecanismes de control social i dominació ideològica. I es va produir una acceleració en la liberalització dels costums, del comportament sexual, de les qüestions de gènere. Inicialment els efectes van ser més importants en el terreny cultural i moral que en el polític. La restauració de l’ordre va ser immediata arreu. Els efectes polítics van arribar més tard. I van culminar amb l’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic.
3) La gran paradoxa del 68 és que pretenent construir un discurs revolucionari alternatiu, amb confusa barreja de consignes llibertàries, fabulacions trotskistes, materials de les deixalles del leninisme i deliris maoistes, en trencar les hegemonies mentals i morals de postguerra, va acabar obrint la via a l’anomenada transició liberal i, amb ella, a l’hegemonia neoliberal, a partir dels anys 80, que ens ha dut a les dues dècades nihilistes (tot era possible) i a la crisi del 2008. Els camins oberts els van aprofitar uns altres, i més d’un revolucionari s’hi va incorporar ràpidament.
2. RETARD. La prioritat de la lluita antifranquista va fer que els aires del 68 entressin lentament a Catalunya i a Espanya. Des del punt de vista de la política orgànica, i vehiculades per gent que havia estat a París, es van formar organitzacions de diferents característiques que des de l’extrema esquerra pretenien qüestionar l’hegemonia dels revisionistes (PSUC-PC). Alguns es van perdre en un dels epifenòmens del 68: la violència dels anys 70. D’altres, com Bandera Roja, van acabar a la casa gran del PSUC.
Al mateix temps, tant des dels campus americans com des de la veïna França, va arribar la nova cultura en matèria de costums i de relacions personals (amb una gamma de manifestacions diverses: moda hippie, activisme feminista, alliberament sexual, Gauche Divine). I els Fets de Praga van tenir un efecte important: alguns partits comunistes, com l’espanyol, que havien guardat silenci quan l’ocupació d’Hongria, el 56, van marcar distàncies i així va néixer l’eurocomunisme, que seria la seva etapa final. El 68 és part essencial de l’arqueologia del present.
