Publicitat
Publicitat

Tot va molt bé, senyora marquesa

1 . UNA CANÇÓ. L'any 1936, quan França, amb un atac d'inconsciència de les elits, es negava a veure l'amenaça alemanya, i davallava de manera irreversible pel pendent que la duria a la gran desfeta, el director d'orquestra Ray Ventura va popularitzar una cançó: Tout va très bien, Madame la Marquise . Els criats informaven la senyora marquesa: "La seva euga favorita s'ha mort, però tot va molt bé, senyora marquesa". "Com s'ha mort?" "Per la destrucció dels estables". "¿M'he quedat sense estables i sense euga?" "Els estables es van cremar per l'incendi de la seva mansió. I el seu marit es va suïcidar, però tot va molt bé, senyora marquesa". Aquest dies m'he recordat d'aquesta cançó veient l'exhibició de desgavell que ha fet Europa amb la crisi de Xipre i sentint com, des del govern espanyol i des de la cúpula del poder econòmic, es repetia la mateixa tornada: "Espanya està fent els deures, el govern fa el que s'ha de fer, ja hem passat el pitjor". L'atur no para de pujar, la crisi social s'agreuja, la pobresa augmenta, els governs gasten menys però el deute creix, l'austeritat deixa l'economia sense alè, i tard o d'hora vindran les quitances i qui sap si l'explosió social, però tot va molt bé, senyora marquesa.

Mentrestant, a Europa, la distància entre el Nord i el Sud augmenta, fruit d'una croada en què els arguments ideològics, morals i fins i tot teològics pesen tant o més que les raons econòmiques. Des del Sud, un Nord que juga a humiliar s'ha convertit en cap de turc de totes les desgràcies. Des del Nord, el Sud serveix per deixar anar les pulsions reprimides, i per justificar unes polítiques que no fan més que empobrir Europa, allunyar-la del seus objectius i restar-li prestigi i pes en el món. Ningú fa res per conduir Europa cap a la unitat bancària i fiscal, perquè hi ha molts interessos espuris en contra. Però tot va molt bé, senyora marquesa, estem fent el que hem de fer, encara que no sapiguem què és. ¿Cinisme de les elits? Christian Laval té raó: "Avui dia els responsables econòmics són incapaços de veure les dimensions de la crisi i de donar-hi una resposta adequada, perquè ells mateixos són presoners de les regles en què viuen tancats".

2 . HÀBITS. Quan CiU va despertar del malson, Pujol i Duran seguien allà. Païda la desfeta electoral, assumida la desesperada realitat econòmica, la boira independentista es dissipa, torna l'eterna fantasia de l'estira-i-arronsa amb Madrid. Hem de recuperar la centralitat, diuen. Però, ¿segur que la centralitat és al mateix lloc on era? Curiosament, quan la imputació d'Oriol Pujol sembla acabar amb el pes de la família Pujol en la política catalana, torna el pujolisme com a tècnica de relació amb Espanya.

3 . DENÚNCIES. Ara toca criminalitzar els moviments socials. El PP es llança contra la plataforma de les hipoteques i els seus "escraches ". Que fàcil que és atacar els que es mobilitzen al carrer quan no es té el coratge de defensar els ciutadans dels abusos del poder. Tot sigui per tapar Bárcenas i companyia. I d'aquí a la caça de bruixes. Les joventuts del PP de Castelló s'han organitzat per denunciar des de l'anonimat (aquests joves són molt valents, pel que sembla) els professors que adoctrinin a classe, és a dir, els que diguin coses que a ells no els agradin, d'esquerres o catalanistes, evidentment. Curiosa idea de la llibertat de càtedra: o penses com jo o calles. El PP ha promogut la religió com a assignatura. Pur adoctrinament. Per pura coherència, haurien de denunciar els professors de religió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF