Publicitat
Publicitat

Vaga, malestar, reformes

1. MALESTAR.No crec que sigui un atreviment anticipar que la vaga d'avui tindrà més èxit al carrer que als llocs de treball. Les manifestacions es preveuen massives i, en canvi, l'absència als llocs de treball serà irregular. És un reflex de la realitat del país: gran malestar (i irritació creixent), però molta por. Aquest estat d'esperit es reflecteix en les enquestes: la gent té pocs dubtes que hi hagi raons -i moltes- per fer vaga però, al mateix temps, molts la consideren inoportuna. És un estat d'opinió lògic en una societat que està patint un desclassament massiu. La piràmide social s'està partint en les seves franges més poblades. La fractura profunda entre els que han aconseguit conservar la feina o el petit negoci i els que l'han perdut està trencant les classes mitjanes d'una manera irreversible. I això genera precarietat, inseguretat i, lògicament, por.

Al mateix temps, la indignació no para de créixer, per la sensació d'impotència, si no directament de complicitat amb els diners dels qui governen, que semblen haver oblidat que la seva obligació és governar per a tots, i que una societat és justa, per dir-ho a la manera de Rawls, quan les desigualtats beneficien qui està pitjor. Gràcies als moviments socials i als sindicats, la qüestió social ha entrat en una campanya electoral que CiU i PP volien que fos exclusivament centrada en el debat sobre la independència. A CiU li permetia acumular capital polític per la via del vot útil independentista, i el PP adquiria protagonisme a la campanya catalana eludint les polítiques econòmiques que estan abocant milions de persones a la misèria. Però el drama dels desnonaments i la vaga han trencat qualsevol pacte de silenci sobre la realitat social de Catalunya i d'Espanya. És significatiu que els jutges -una institució tan corporativa i tan tancada- hagin alçat la veu per denunciar la injustícia de les lleis hipotecàries abans que els governants prenguessin cap iniciativa. Demostra la importància del contacte real amb la societat. Els jutges viuen cada dia l'experiència d'haver de treure la gent de casa. Els governants, des de la llunyania del despatx, com a màxim veuen xifres abstractes de desnonament i d'atur. La política, segrestada per les burocràcies dels partits, viu cada cop més fora de la realitat. Només des d'aquest allunyament -des de la cínica capacitat d'oblidar que les estadístiques són sumes de persones, és a dir, tenen rostre- es pot entendre que la ministra de Treball, la senyora Báñez, digui que la reforma laboral és un èxit, o que el ministre d'Economia, De Guindos, digui que observa una gran millora en el mercat laboral, quan l'atur no para de pujar. Evidentment, quan ja hagin acomiadat tots aquells que veien sobrers ja no caldrà acomiadar ningú més. És aquest el triomf de la reforma laboral?

Sí, hi ha raons per a la vaga. La incapacitat de mantenir criteris d'equitat en les polítiques anti-crisi. És obligació dels governants posar els límits necessaris perquè sortir de la crisi no serveixi per consolidar els privilegis de qui en té més a costa de qui en té menys. Unes polítiques d'austeritat centrades en la socialització del deute privat i dels disbarats de les entitats financeres, sense la més petita reparació a canvi, és motiu més que suficient per a una vaga general. I la irresponsabilitat dels governants, que es justifiquen dient que "fem l'únic que podem fer, encara que no ens agradi" i que "no es pot fer cap altra cosa", no és precisament educativa. Si realment un no pot fer el que voldria fer, se n'hauria d'anar casa. El contrari és fer de la política un exercici d'irresponsabilitat: prometo una cosa, faig la contrària i dic que no en tinc cap culpa perquè la realitat és així. I encara se sorprenen del desprestigi de la política.

2. REFORMES. Està de moda dir que el funcionament d'un país depèn de la qualitat de les seves institucions. Tothom coincideix que les nostres s'han de reformar, però ningú fa un sol pas. En canvi, a França, el president, François Hollande ha decidit posar fil a l'agulla. I ha encarregat a una persona de rígida moral protestant, Lionel Jospin, unes propostes. Les ha fet, i molt concretes. Tocant qüestions essencials del sistema polític: retirada de la immunitat als electes començant pel president de la República, prohibició de l'acumulació de càrrecs, correcció del sistema electoral cap un model més proporcional, mecanismes de transparència... Una llarga llista de mesures d'impacte. Ara caldrà que el govern les apliqui. I que a Catalunya i a Espanya se n'agafi l'exemple.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF