Prestidigitació
“Col·lectivament (el poble), simbòlicament (els dirigents polítics) i individualment, estem molt lluny de les exigències democràtiques: admetre les divergències, el conflicte, el possible desig de separació, no criminalitzar els subjectes polítics. Si la democràcia no serveix per a això, només serveix per camuflar la falta de coratge i les ambicions personals, només serveix per a una banal prestidigitació que transforma les privacions de llibertats públiques i individuals en una pretesa assegurança a tot risc. Funestos temps”. Escriu Christiane Taubira, ministra de Justícia amb François Hollande i una de les poques figures amb autoritat que queden a l’esquerra francesa. Dimarts al vespre, Lluís Sala-Molins, filòsof català resident a França, em va enviar l’intercanvi epistolar per correu electrònic que hi havia tingut a propòsit del conflicte català. Ella ens autoritza a publicar-ne aquest fragment.
És una pauta per a la reflexió i la serenitat en temps convulsos, quan “nous passats” venen a substituir “velles utopies”, en expressió de Christopher Clark, per seguir dissimulant la realitat de fons d’unes societats en risc de desarticulació. Les paraules de Taubira ens apel·len a tots a assumir responsabilitats i situen el conflicte català en el marc d’un malestar generalitzat. Aquí i arreu, no serà amb la reconstrucció mítica del poble ni amb la conversió de la llei en subjecte transcendental -jocs d’escamoteig, diria Taubira- que farem la democràcia prou viva i resistent per afrontar les mutacions en curs.
S’ha dit i repetit que “les condemnes a presó no resoldran la crisi de Catalunya” (Financial Times) i que l’obsessió de l’independentisme amb fabulacions impossibles bloqueja la situació tant com la incapacitat de proposta política dels governants espanyols. Dues maneres de negar la realitat. Diu Torra que el dia que no pugui viure en la veritat ho dirà. ¿De quina veritat parla? ¿De la seva concepció del món? Tinc la sensació que Torra es va saltar la classe el dia que es parlava de la weberiana distinció entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat.
