Polarització

Enmig del trauma de la pandèmia, genera perplexitat que es puguin posar en marxa estratègies per sumar una crisi política a les altres crisis. Tanmateix, la polarització ni és específica d’un país ni té una sola explicació.

Si anem a les causes generals, hi ha un origen en els esvorancs que la crisi del 2008 va fer en les classes mitjanes, en les polítiques d’austeritat radical que han deixat molta gent a la intempèrie i en una sensació creixent d’impotència de la política davant de poders econòmics d’ubicació global i d’uns mercats als quals és difícil posar límits. Els últims anys s’han provocat unes fractures que han deixat molta gent desclassada i descol·locada, carregada de ressentiment contra els que manen i que es consola culpant l’altre de les seves desgràcies (el racisme i la xenofòbia estan a l’ordre del dia). Són un públic ideal per a uns lideratges que els enfronten amb els seus adversaris, que els fan reviure un passat que no tornarà i que embolcallen les promeses amb excitació patriòtica.

Però sota aquests moviments impulsats per les dretes -que anticipen la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic- s’hi amaga una qüestió més profunda: el pes absolut de l’economia en l’escena pública, com si fora no hi hagués salvació. I la pandèmia recorda que la vida és molt més que economia. De manera que podríem entendre que el malestar sobre el qual creix la polarització expressa, en el fons, una necessitat de política -d’anar més enllà de l’estricta raó econòmica- que els governs no saben satisfer. Probablement els més sorollosos volen impedir que aquest buit s’ompli perquè volen que no canviï res.

Tanmateix, la lluita pel poder (essencial en política) porta incorporada la polarització. I la democràcia, organitzada sobre el principi de la meitat més un, és un sistema de sublimació i civilització del conflicte. El perill ve quan la violència verbal obre la via a l’odi i la negació de l’altre. Espanya és un país donat a la confrontació que suma els efectes de dues crisis, el conflicte català i el ressentiment d’una dreta descavalcada per una moció de censura. La història del règim del 78 és eloqüent: cap president ha sortit per la porta gran. Sempre se n’han anat enmig de l’escàndol i de la indignació emfatitzada. Facin memòria.