31/07/2011

Murdoch i la cultura de la crisi

2 min

El cas Murdoch és un exemple emblemàtic de la cultura que ens ha portat a la crisi actual: no hi ha límits, tot està permès, al servei de l'or i de la insolència. Per tal que els diaris de Murdoch venguessin més, estava assumit que es podia rebentar la intimitat de les persones, comprar informadors i testimonis, embolicar-se amb la infàmia sense cap respecte per la veritat de les coses. I quan en una organització s'escampen aquestes consignes, cauen totes les barreres: es compren favors als policies, es corromp els polítics i, fins i tot, s'espien els telèfons mòbils dels morts. Amb la idea que tot és possible es gangrenen les institucions: la promiscuïtat entre el món de Murdoch i el món de la política ha estat demolidora. El fet que Cameron busqués en la seva escola el seu principal assessor de comunicació ho diu tot. Una institució mítica com Scotland Yard en surt seriosament tocada. Però al mateix temps s'introdueix en la societat una addicció: cada cop la informació ha de ser més escandalosa, més impúdica, més cruel, perquè, si no, les dosis resulten insuficients per als lectors atrapats en aquesta cultura del sensacionalisme, la producció permanent d'emocions fortes com a forma de comunicació.

Què hi ha darrere d'això? Evidentment, el principi avui gairebé universal que tot està permès per tal de guanyar diners. És a dir, que en matèria de diners, el fi justifica els mitjans. Aquesta cultura és la que fa que haguem de parlar d'una crisi nihilista. Però més que això. En el cas de Murdoch hi ha un populisme molt ben estudiat i calibrat. Es tracta d'estimular el ressentiment de la ciutadania contra les elits col·locant-les en un ben calculat sistema d'exposició permanent. Murdoch es mofava dels diaris seriosos, entre ells The Guardian , una mica elitista, esquerranós i culte, que eren incapaços de comprendre el poble. El poble és simple i cal distreure'l amb l'espectacle de les elits, dosificant degudament la mitificació i la ridiculització, generant referents i donant carnassa. No sé què deu pensar ara Murdoch d'aquest pobre diari que, amb el simple exercici del digne ofici de periodista, ha posat contra les cordes el seu imperi, que semblava imbatible. Murdoch anava d'una banda a l'altra de l'Atlàntic pensant-se que podia jugar amb els governants com si fossin titelles -i alguns s'ho van deixar fer- i expandint el ressentiment populista, a major glòria del seu compte corrent.

Per una vegada, han guanyat els bons: especialitzat a ensenyar les vergonyes dels altres, l'imperi de Rupert Murdoch ha acabat mostrant les seves. I són ben miserables. Però moltes personalitats i institucions han quedat tocades. I un mal regust habita el món del periodisme, on aquesta manera de fer s'ha propagat i contagiat, fins i tot en els diaris més respectats. Abunden els aprenents de Rebekah Brooks. Com escrivia Claudio Magris ja fa alguns anys, "en aquest començament de mil·lenni, moltes coses dependran de com resolgui la nostra civilització aquest dilema: si combatre el nihilisme o portar-lo fins a les seves darreres conseqüències".

stats