Mirant al Suprem
“Hi ha un cert fracàs de la política quan tots estem pendents del que decideixi el Tribunal Suprem”. És una frase que hem sentit a dir mil vegades i de mil maneres. Però la novetat és qui la va pronunciar divendres i en quin context. Ho va dir Felipe González en una conversa amb Mariano Rajoy. En un diàleg florentí, entre dos presidents passats a la reserva, Felipe González, sempre buscant el perfil bo, es va permetre aquesta andanada al seu col·lega. Rajoy no es va donar per assabentat. I tanmateix és el principal responsable que ara tota la política miri al poder judicial.
Fracàs del passat, però també del present. Mentre parlava González, Pedro Sánchez seguia proclamant mà dura contra l’independentisme. Segons sembla, els assessors de comunicació han decidit que ha de ser el tema dominant de campanya, per esborrar tot rastre de contaminació podemita i emprendre així la conquesta de la majoria silenciosa, aquella que ningú sap on és, perquè calla. Sánchez ja només parla d’Espanya i de l’imperi de la llei, un signe de baixa autoestima preocupant en uns temps que requeriran imaginació i determinació. En comptes de preparar el futur, persistència en el bloqueig. Un paperet que a Catalunya complica la vida a un PSC que estava a l’alça. S’havien creat fèrtils espais intermedis en la política catalana, que obrien camins. ¿Sánchez pretén tornar ara al joc en blanc i negre, entre unionistes i independentistes, com en els mesos d’alta tensió, amb el PSC alineat amb el PP i Ciutadans?
El PP té més culpa que ningú de la judicialització del conflicte: va començar amb la demencial campanya contra l’Estatut, catalitzadora de tot el que va venir després. I ho va rematar amb la seva gestió del 2017. Però l’independentisme hi ha contribuït poderosament amb la seva fugida de la realitat amb fabulacions que desbordaven les seves forces i amb una ignorància culpable sobre el que és un estat quan se sent agredit. Ara tots miren al Suprem per ocultar la seva impotència política. El fet és que, avui, la justícia és el primer poder d’Espanya. I la política no té projecte per a la tasca que vindrà: desbrossar un espai en què sigui possible tornar a parlar.
