Llums llargues

“Acabem amb els focs artificials”, diuen Oriol Junqueras i Marta Rovira. És insuportable -i degradant- l’espectacle del sobiranisme, incapaç de capitalitzar el premi que li van donar els electors el 21-D. Va ser un vot de reacció davant la desfeta del 27-O, una afirmació de dignitat contra les institucions espanyoles. Però hi ha qui s’ho ha pres com un acte d’exaltació de la seva figura (una interpretació que, tenint en compte que més de la meitat del vot independentista no va anar a JxCat, és com a mínim agosarada).

A Madrid ja han començat a captar l’oportunitat i a contribuir a l’estratègia de la dilació: ¿volen més 155? Per nosaltres no quedarà. És evident la cara repressiva que han mostrat les institucions espanyoles en la resposta al procés català. Però els disbarats dels altres no són excusa per encallar-se fent voltes a la sínia de la impotència.

Puigdemont sap que el dia que un nou president català sigui elegit començarà el seu eclipsi. La denúncia internacional del comportament autoritari del govern espanyol té recorregut limitat i avui els centres d’atenció mediàtica se substitueixen a gran velocitat. I la idea d’un govern paral·lel és pura entelèquia. Però la por a perdre protagonisme no justifica l’estratègia d’anar allargant la jugada, primer resistint-se a deixaer pas, després proposant candidats impossibles. Al principi es podia entendre la necessitat del ritual del dol. Però ara ja resulta obscè.

Hi ha urgències: formar govern i arrencar una legislatura de quatre anys, assumir que la unilateralitat amb el 47,5% és inviable, ampliar aliances dins i fora del país, i demostrar que es pot fer política útil, negociar, créixer, explotar el potencial de Barcelona i captar les oportunitats. Com diuen Oriol Junqueras i Marta Rovira, “la via més directa per tornar a l’autonomisme és que l’independentisme torni a ser una minoria sorollosa que s’allunyi de la centralitat”. “Llums llargues”: no es pot viure indefinidament de la idea que els altres són dolents i nosaltres no tenim cap culpa del que ens passa. El victimisme és de perdedors. Així mai s’ha guanyat res.