Publicitat
Publicitat

Lliçons italianes

1 . INCENDI. El despotisme tecnocràtic s'ha estavellat a Itàlia. Amb un insuportable paternalisme, la senyora Merkel, amb la seva arrogància prussiana, sempre perdonant la vida a la gent del Sud, i els inefables dirigents de la Comissió Europea, convençuts que la legitimitat la dóna la competència tècnica i no les urnes, varen decidir que els italians no sabien escollir els seus governants i els en van imposar un de la seva família: Mario Monti. Sense cap empatx, van violentar les institucions italianes. Ningú va protestar: Berlusconi feia nosa a tothom. Els mercats el volien fora perquè la ruïna d'Itàlia era ja insostenible. L'esquerra oficial italiana, com sempre, es va adaptar al sol que més llum feia. Monti tanca el seu breu cicle amb un dels més grans ridículs de la història de la democràcia europea. Va aterrar per liquidar Berlusconi i Berlusconi li ha clavat una pallissa. Instal·lats en la torre de marfil de Brussel·les, els dirigents europeus pateixen una malaltia de la vista que consisteix a confondre les persones amb números i estadístiques. No entenen que els ciutadans tenen cor i els ofèn que vingui un gran pare o una gran mare de fora a dir-los el que han de fer. Els italians han preferit equivocar-se sols que encertar-la -és un dir- obeint les ordres de l'arrogància tecnocràtica. Monti s'ha convertit en un símbol dels despropòsits de les institucions europees. Una vegada més els aprenents de bruixot s'han cremat. I aquest cop el foc pot estendre's per tot Europa. Primera lliçó italiana: Déu ens lliuri d'un Mario Monti, que d'un Rajoy ja ens en podem lliurar nosaltres.

2 . REQUESTA. Certament és difícil d'entendre que un personatge com Berlusconi pugui continuar tenint requesta. No és fàcil captar les subtileses d'un país que va forjar la seva modernitat sobre la Màfia, el feixisme, el Vaticà i el Partit Comunista. I costa d'entendre que l'alta burgesia italiana, tan aparent i distingida en les seves formes, no hagi estat capaç de forjar una dreta presentable. Tanmateix, no ens enganyem: el berlusconisme és el model que ha triomfat a Europa en els darrers anys. ¿En què consisteix? Legalització dels privilegis dels que tenen més, control social per la via de la banalització audiovisual i intent permanent de neutralització de la divisió de poders. ¿És gaire diferent del que tenim avui a Espanya? Si obviem les formes histriòniques de Berlusconi, no gaire.

3 . ANTIPOLÍTICA. Tots els mitjans parlen de l'antipolítica. I assenyalen Beppe Grillo. Alguns el tracten de feixista i el fan culpable del mal resultat de l'esquerra. El que cal és preguntar-se per què ha arrossegat tanta gent. Si els partits no haguessin actuat com una casta, si l'esquerra no s'hagués fet còmplice del sistema de Berlusconi, si no s'hagués produït el cop d'estat de Mario Monti, si Berlusconi estigués a la presó i no en la política, Beppe Grillo mai hauria fet feines extres en el seu ofici de còmic. Però quan els partits no volen entendre els missatges de queixa de la ciutadania, quan un règim desgastat no evoluciona ni es reforma, quan la política es converteix en un joc intern, que només invita de tant en tant la ciutadania al seu espectacle, passen aquestes coses. Declarar el país ingovernable, que és el que han fet els italians, és una manera de dir: canvieu d'una vegada. Segona lliçó italiana: quan un règim com el de la transició espanyola està esgotat s'ha de renovar urgentment. Si no, vindrà l'antipolítica i dirà prou. L'antipolítica no és res més que la reacció de la gent que se sent exclosa de la política. I té tot el dret a exigir-hi un lloc.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF