De resistir a compartir
1. Activisme. Un president d’una institució de la rellevància històrica i simbòlica de la Generalitat de Catalunya no es pot comportar com un activista si vol estar a l’altura del seu càrrec. No és el cap de la tribu sinó el president d’una nació. Les tribus són endogàmiques. Hi manen els vincles i les lleialtats de l’espai immediat, per entendre’ns, l’àmbit familiar. Una nació moderna no és una família, ni és l’univers mental sempre limitat dels “nostres”.
L’independentisme ha fet el ple dels seus, estabilitzat al voltant del 47 per cent dels vots. Ara queden dues opcions: una estratègia de resistència dirigida per definició a la minoria dels més convençuts, que donades les forces de què disposa cadascú només pot conduir a una via perdedora, i que és probable que prengui la forma d’una gens heroica desmobilització; o una estratègia expansiva de llarg recorregut, dirigida al conjunt del país amb l’objectiu no de convertir els infidels sinó de compartir. El president Torra ha optat per la primera opció, quan aquest país el que necessita és un president capaç de dirigir-se a tots, d’assumir l’agenda econòmica i social més ençà de la gran promesa, de fer política fins a l’extenuació i de posar en evidència el comportament tribal de l’adversari. Que siguin sempre els altres els que diguin 'no'.
2. Política. El que he dit està en boca de molts independentistes. I només la por al què diran i el mite de la unitat –tota unitat fundada en la restricció de la paraula és falsa– impedeixen que s’expressi. Calen dirigents que perdin la por a ser titllats de traïdors, capaços de reconèixer el que és evident –que la independència no està a l’ordre del dia– i d'obrar en conseqüència. Cal aprofitar totes les escletxes que s’obrin per consolidar posicions i governar intentant optimitzar allò de què es disposa, atenent els problemes de la gent i no ajornant-ho tot a la falsa promesa de la república. Que hi ha una paret al davant, segur. Però que hi pot haver esquerdes, també. I quan s’obre una via, per petita que sigui, cal estirar-la i no fer-se l’home buscant la provocació i posant condicions impossibles de ser acceptades. Hi ha molt a estovar, molt a fer amb autoritat, diligència i paciència. Caldrà seure en moltes taules i gastar moltes energies que ara es malgasten amb una gestualitat que ja genera més fatiga que complicitat.
Els Mossos actuen contra els CDR. Torra ordena a Buch que faci canvis en la direcció de la policia. Buch acaba demanant disculpes als comandaments, validant l'actuació policial, encarregant les correccions concretes que s’hagin de fer pels canals reglamentaris. Un bany de realitat que deixa en evidència el president. Malauradament, el govern i els partits espanyols –amb l’excepció de Podem– només saben reaccionar per la via repressiva. I més en la subhasta patriòtica que en aquest moment viu Espanya, on el pensament tribal també triomfa. Però tard o d’hora ells també hauran d’entendre que només hi ha una sortida política. L’estratègia de les provocacions reforça la via punitiva.
S’acosta el judici. Paradoxalment, és una gran oportunitat que l’independentisme no pot desaprofitar. El Tribunal Suprem haurà de demostrar unes acusacions fruit d’un relat que sorprèn per la seva lleugeresa i per la seva inconsistència. I em consta que hi ha consciència d’aquesta fragilitat en sectors del poder judicial. A les defenses correspon desmuntar-lo jurídicament, posar-lo en evidència, davant de tot el món, en un esdeveniment que mantindrà l’atenció internacional durant mesos. I les institucions espanyoles poden fer el ridícul 'urbi et orbi'.
Conclusió: quan un abusa d’un relat il·lusori pensant que li aporta carisma i que cohesiona la gent, rep l’aplaudiment dels fidels, però s’allunya de la majoria de la societat i acaben sortint al carrer uns 'armilles grogues' que el posen en evidència.
Josep Ramoneda és filòsof.
