APUNTS AL NATURAL

La força de la feblesa

La dreta s'està deixant abduir pel neofeixisme, com l'esquerra als noranta pel neoliberalisme

Escolta aquí l'article en àudio

1. Procés. “El postfeixisme va minant la democràcia des de dins. La pregunta és fins quan pot resistir”. Ho deia Donatella de Cesare en l’entrevista de Silvia Marimón per a l’ARA. En aquest present continu en què vivim, en què el passat és malenconia i el futur és una inquietant nebulosa, la política ha esdevingut procés –com sabem prou bé a Catalunya–, és a dir, un recorregut de duració indeterminada, sense un conductor que conegui el camí, que va trobant i generant obstacles, regressions i progressos. I costa imaginar el desenllaç per dues raons: perquè el marc global de tot el que passa augmenta els factors d’incertesa i perquè venim d’uns temps en què la idea de progrés era el motor de les propostes i projectes i, en canvi, ara ens costa trobar les eines per entendre i bellugar-nos en un món sense promesa, és a dir, sense futur.

Greta Thunberg s’ha convertit en una icona de l’època perquè, a través de la seva imatge innocent i delicada, ha fet de la debilitat una gran força. I en un moment de pors –pel destí de l’espècie, per les fractures socials, pel desmantellament dels marcs de referència, per la impotència de la política, pel fantasma del control digital total– ens reconeixem en qui fa de la feblesa virtut. I ens alleuja veure que es poden aconseguir coses des de la feblesa. (Encara que pugui tenir la contrapartida d’actuar de miratge que desvia l’atenció de la deixadesa voluntària i de la impotència dels que manen.)

Qualsevol aposta emancipadora, per modesta que sigui, passa pels tres enemics obsessius del neofeixisme: l’ecologia, les qüestions de gènere i la immigració

2. Emancipació. Però tornem a la qüestió de De Cesare. La suma de les inseguretats del moment fa créixer arreu aquest feixisme corregit, que fa de les dones, dels immigrants i dels ecologistes els culpables del nostres mals, tot mantenint una ortodoxa lleialtat als principis econòmics en curs que ens han conduït al desconcert actual. El discurs de l’extrema dreta va fent xup-xup amb una repetició constant dels seus missatges carregats d’odi, propagats amb un ús sense escrúpols de les xarxes socials. I deixa pòsit. Cada cop sona menys rar, cada dia va guanyant carta de naturalesa davant la reacció dels diferents blocs polítics i ideològics. Si als anys noranta l’esquerra socialdemòcrata es va deixar arrossegar pel miratge de la revolució neoliberal, fins a desdibuixar-se completament, ara la dreta tradicional s’està deixant abduir pel neofeixisme assumint amb naturalitat creixent les barbaritats que intenta normalitzar. I no sembla immutar-se ni quan en paga directament les conseqüències, com hem vist amb el PP i Ciutadans, que, després de les queixalades de Vox, encara li segueixen donant espai per la banda. I així la democràcia es debilita. I es normalitza l’escalada de restriccions de drets i llibertats que ja havia començat abans que l’extrema dreta fes el salt, amb greus retallades especialment en matèria de drets socials i de llibertat d’expressió.

En aquest context dues coses són evidents. Primera: que s’ha de renovar el pensament crític. Amb una concepció ambiciosa que –com diu Nancy Fraser– tingui com a objecte “la societat en el seu conjunt”. No n’hi ha prou amb la crítica de la política i amb el debat ideològic, cal fer atenció també “a la biosfera natural” i “al camp de la reproducció social” sobre els qual habita el capitalisme actual, és a dir, les societats en procés en què vivim. Segona: que qualsevol aposta emancipadora, per modesta que sigui, passa pels tres enemics obsessius del neofeixisme: l’ecologia, les qüestions de gènere i la immigració. Tres grans qüestions que responen als àmbits sobre els quals s’han construït els poders destructius que ens amenacen: l’explotació de la naturalesa (el mite de l’home rei de la Creació), el poder patriarcal i la xenofòbia (o figura de l’exclusió de l’altre, el pària). El futur de la democràcia depèn de les tres forces realment subversives –en el sentit de desafiar les estructures de poder en curs– que representen l’ecologisme, el feminisme i la lluita per la igual condició de les persones, perquè, com diu la mateixa Nancy Fraser, “l’emancipació és el resultat de superar la dominació”.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF