12/02/2019

Quan el conflicte torni a la política

3 min

1. El moment. El judici ja és aquí. Encara em costa fer-me’n el càrrec. Francament, per ingenuïtat, per inconsciència sobre les passions i els ressentiments que desperten les pàtries quan entren en acceleració, per no haver valorat els problemes d’autoestima d’un estat que quan es veu reptat magnifica l’amenaça i no troba la proporció en la resposta, perquè esperava més sentit del càlcul de la relacions de forces en l’independentisme, o per la innocent creença que a Europa les coses es resolen d’una altra manera, el fet és que no m’havia imaginat que el procés de mutació del nacionalisme català en independentisme acabaria amb els seus protagonistes al banc dels acusats del Tribunal Suprem.

Ha estat un llarg camí que va tenir el seu primer brot a les autonòmiques del 2003, que van posar fi al pujolisme, que va trobar el seu catalitzador en la sentència del Constitucional contra l’Estatut del 2006, i que ha dominat la dinàmica política catalana i espanyola almenys des del 2012, quan Artur Mas va convocar unes eleccions anticipades que van ser l’inici de l’escalada que culminaria la tardor del 2017. Aquell mes d’octubre els dirigents independentistes no van saber administrar l’èxit i parar a temps: van fer veure que seguien avançant quan l’objectiu no estava a l’abast de les seves forces. La confluència entre la fantasia d’una ruptura impossible i la incapacitat del govern espanyol d’articular una resposta política és el que ens ha portat a una situació que no havia d’haver arribat mai. Un fracàs de la política: l’enorme disbarat de deixar un problema d’aquesta envergadura en mans d’un tribunal de justícia, amb risc d’alterar tots els equilibris d’una societat democràtica. I així el judici arriba en un moment de convulsió política, amb la dreta abandonant tota idea de prudència, formant una coalició amb una única bandera: la derrota del sobiranisme.

2. L’endemà. Precisament, perquè un problema polític mai es pot resoldre en l’àmbit judicial, quan tot això acabi, quan el tribunal hagi dictat sentència, el conflicte tornarà a la política. Cal preparar l’aterratge, perquè el tribunal no haurà arreglat res. El judici transitarà entre ombres perquè la promiscuïtat entre institucions de l’Estat és manifesta, perquè el corporativisme és un dels vicis més estesos en les estructures judicials: qui gosa desmuntar les fabulacions d’un col·lega? I perquè quan les banderes es despleguen la racionalitat decreix. Està molt estesa la idea de nació com a realitat superior a les persones, d’una transcendència quasi religiosa, que ens imposa obligacions fonamentals. Pablo Casado ha arribat a dir que Espanya “és un fet moral” i que “la Constitució és sagrada” i que “això és el que no pot suportar la immoralitat nacionalista”. En nom de la nació tot està permès, heus aquí l’amenaça que tenim al davant.

Alguns esperen de la sentència una funció de catarsi improbable. Però el que calmi els uns indignarà els altres. I ja és evident la lluita pel relat. La fallida concentració de la dreta a Madrid tenia com a objectiu principal pressionar el tribunal perquè no li desmunti l’argumentari. De la mateixa manera, el discurs independentista es veu obligat a dir i repetir que la sentència ja està escrita, amb la il·lusió que el judici arruïni la imatge d’Espanya a Europa. Especular amb fantasies com que l’Estat farà fallida o que la sentència farà possible la unilateralitat impossible, em temo que és la manera més segura de seguir-se equivocant.

Sigui quina sigui la decisió del tribunal, serà molt important qui hi hagi al poder per gestionar-la. Municipals, europees i qui sap si generals marcaran una nova distribució de forces. I serà molt diferent si manen els que van “a por ellos” o si algú s’atreveix a representar sense complexos la majoria de ciutadans que volen que el contenciós torni a la política i no en surti mai més.

stats