08/05/2018

On és l'esquerra?

3 min

Filòsof1. Europa. “Amb el temps tot catecisme tendeix a tornar-se rígid i previsible, fins que al final se separa de la realitat social”, escriu el filòsof americà Mark Lilla. L’esquerra ha perdut la capacitat de connectar amb la ciutadania en un moment en què l’esgotament del cicle de governança iniciat el 1979 hauria de ser una oportunitat. De moment, el final d’etapa es viu amb l’esquerra socialdemòcrata com a convidada de pedra. I amb l’aparició de moviments inesperats que, quan arriben a tocar poder, tenen dificultats per arrelar com un projecte polític. Qui ha triomfat? Emmanuel Macron compleix un any a la presidència de la República francesa i s’ha consolidat com a liberal autoritari. Cara nova per a un model vell.

És un liberal econòmic en el sentit de la teoria de l’excrement de cavall, sintetitzada així per l’escriptor suís Jonas Lüscher: “Com més civada donem al cavall més abundant serà la seva producció d’excrements i els pardals tindran més per menjar”. O, més pudorosament, el creixement dels que tenen molt acaba beneficiant a tots, com l’aigua que cau del cel. Cavalls i pardals com a símbol de la ruptura unilateral del pacte social, que Macron va executar tot just arribar al poder. Autoritari, amb el seu estil solemne i personalista, una versió encara democràtica del vent que bufa arreu: l’autoritarisme. Aquesta setmana n'hem tingut una versió genuïna amb l’entronització de Vladímir Putin, adornada amb mil cinc-centes detencions.

2. Espanya. La desconnexió del Partit Popular amb el poble de dretes sobre el qual Aznar va refundar el partit és una evidència. El fracàs de Rajoy, a qui el procés català s’ha carregat, dibuixa avui un PP en plena espiral negativa, incapaç de renovar-se, en mans d’un president que resol la crisi de Madrid acudint al vell PP de Madrid de quan va començar tota la disbauxa. I el PSOE, recanvi natural del sistema, no és que estigui nu, és que és transparent. Va a remolc en tot. No sap dirigir-se a la gent desencantada de la dreta; ni als electors frustrats de l’esquerra, que veuen com Podem no aconsegueix trobar un guió adequat un cop esgotat l’efectisme de l’espectacle; ni als catalans indignats.

Si ens traslladem a Catalunya, l’esquerra està atrapada en el debat identitari: incapaç de passar per sobre de les fractures patriòtiques i connectar amb les necessitats reals, més enllà de la fidelitat a les pàtries. El PSC ha quedat atrapat al cantó unionista, els comuns han relliscat en l’intent de posar un peu a cada costat de la frontera. I Esquerra Republicana corre el risc de perdre la meitat de la seva identitat si no s’escapa de la trampa d’una unitat d’aparences que pot acabar desdibuixant-la.

La paradoxa és que ara mateix només hi ha un moviment emancipador: el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en qüestió el poder en la forma patriarcal que l’ha anat constituint. I un moviment subversiu, l’independentisme, que, amb la seva dinàmica identitària eludeix, en nom del valor superior de la República, les qüestions determinants de l’estructura econòmica i social, com si fossin secundàries.

En aquest escenari qui sura és Ciutadans, convertit en portaveu de l''il·liberalisme' autoritari que amenaça Europa, veient fantasmes en tot el que es mou –dels jubilats al feminisme–, fent de l’imperi de la llei doctrina absoluta, cavalcant sobre el nacionalisme espanyol com un horitzó insuperable, i construint el seu capital sobre la por de la gent. Es prepara la substitució de la dreta per una extrema dreta, i l’esquerra segueix buscant la realitat sense aconseguir trobar-la. No badem.

stats