21/11/2017

Nacionalisme i cinisme

3 min

1 . ESTAT. “El nacionalisme és verí”, diu l’inefable Juncker en entrevista al diari El País. No m’és difícil estar-hi d’acord: sempre he pensat que són perilloses les ideologies que es funden en una realitat transcendental, per sobre de la consciència individual dels humans, sigui Déu, la pàtria o la llei superior de la naturalesa o de la història. És evident que convertir la nació en un ens que depassa la voluntat dels ciutadans que la componen i fer-ne un criteri de demarcació -els nostres i els altres-és un joc perillós que requereix tenir despert el sentit crític per no veure’s atrapat en la creença que anteposa les nacions a les persones.

Però si acceptem la sentència que diu que el nacionalisme és un verí, és a dir, que porta en si un germen perillós i hem d’estar alerta, ha de valer per a tots els nacionalismes. I aquesta és la gran trampa del discurs que es dedica a anatematitzar al nacionalisme català: veuen la palla a l’ull aliè, però no la biga en el propi. Per què el que val per criticar el nacionalisme català no val quan es parla del nacionalisme espanyol o del nacionalisme francès, posem per cas? Emmanuel Macron arriba al poder i per legitimar la seva insòlita perfomance i convertir la victòria en hegemonia, es despenja amb una relectura a mida de la història de França. I ningú posa el crit el cel. Quan José María Aznar va donar a la dreta espanyola el projecte polític que no tenia i que li va permetre recuperar el poder després d’una llarga travessia del desert per purgar les seves complicitats amb el franquisme, ho va fer amb un discurs nacionalista sense embuts (revestit de doctrinarisme neoliberal) i va aconseguir restaurar l’hegemonia conservadora a Espanya.

El mateix Juncker, que va repetint jaculatòries contra el perill nacionalista quan se li pregunta per Catalunya, no ha fet res per aconseguir que els dos nacionalismes més desbocats que hi ha a Europa, els que governen Polònia i Hongria, respectin els principis i valors fundacionals de la Unió. Per què? La resposta la dona el mateix Juncker a l’entrevista: “Europa és un club de nacions i no accepto que les regions vagin contra les nacions”. Dit d’una altra manera, el nacionalisme català és pèrfid perquè no té estat. Si el tingués, ningú el qüestionaria.

2 . TRAMPES. A partir d’aquí totes les trampes del debat estan servides. S’acusa el nacionalisme català d’haver construït una hegemonia cultural a través de l’escola i dels mitjans de comunicació. I què ha fet el nacionalisme francès des de la Revolució? I l’espanyol, encara que amb menys èxit, perquè no ha aconseguit l’objectiu d’homogeneïtzar culturalment el territori?

Quan Ciutadans col·loca en el frontispici del seu programa reespanyolitzar Catalunya ningú s’escandalitza, quan Wert llança una política educativa renacionalitzadora, tampoc. La qüestió no és el nacionalisme sinó tenir estat o no tenir-ne. I no oblidem que les grans atrocitats a Europa les han comès, òbviament, els nacionalismes amb estat, no els que no en tenen.

Tots sabem que l’ésser humà es caracteritza per construir ficcions i creure-se-les, segons la formulació de Yuval Noah Harari. Que aquestes ficcions li han servit per cooperar i progressar és cert, però també per a la confrontació i la guerra. Per això, si volem societats lliures és important que res escapi al sedàs de la crítica. El nacionalisme tampoc. Deia Jordi Pujol: “No som un país qualsevol”. Tot un eslògan del supremacisme nacionalista. Però ¿és que el nacionalisme espanyol o el francès no creuen també que el seu país no és qualsevol?

Combatre el nacionalisme català des de l’omissió del nacionalisme espanyol és un exercici de cinisme. I una garantia d’incomprensió del que passa a Catalunya, entre altres coses perquè l’independentisme abasta força més que el nacionalisme. Escandalitzar-se perquè el sobiranisme busca l’hegemonia ideològica és ridícul. ¿Algú em sap explicar un canvi polític d’envergadura que no hagi anat precedit d’una transformació cultural i ideològica? Per què Aznar és el polític més important que ha tingut la dreta espanyola? Perquè va saber construir una hegemonia nacional conservadora com a plataforma per accedir al poder, va governar des d’ella i encara dura, malgrat la deixadesa del seu repudiat hereu.

stats