I Europa què?

1. Rajola. El dia 26, a més d’eleccions municipals, tenim eleccions europees. I aquí les hem convertit en un duel Junqueras-Puigdemont, com a l’acudit de l’elefant i el problema català. Entotsolats en el Procés i les seves decantacions, tot acaba portant allà mateix. Les eleccions generals han confirmat que els ciutadans comencen a estar cansats d’aquest joc tan endogàmic. I han demanat explícitament que s’obrin les finestres, que no seguim encallats en la fabulació de l’impossible, que, sense renunciar a res, ampliem l’àmbit de les nostres preocupacions, abans que marejats de tant donar voltes a allò mateix acabem perdent el món de vista. En aquest context estava molt bé que els dos principals líders del sobiranisme apuntessin a Europa, però l’objectiu s’ha desviat cap a casa.

Què es decidirà en les eleccions europees a Catalunya? Si Junqueras, és a dir Esquerra, consolida la seva hegemonia en el sobiranisme, després de l’èxit de les generals i probablement de les municipals, o si Puigdemont, l’astre que il·lumina el caos convergent, aconsegueix salvar els mobles. Tot molt petitet. Ens atipem de dir que el nostre futur és a Europa, però resulta que d’Europa no n'esperem altra cosa que un cop de mà en les cuites hispàniques.

Per acabar d’eclipsar l’escenari europeu, la dreta i la Junta Electoral Central s’hi han posat bé. PP i Ciutadans –curiosos demòcrates que consideren una ignomínia que es presenti a les eleccions algú que té dret a presentar-s’hi– han fet el ridícul, agreujat pel disbarat de la Junta Electoral, que, donant-los la raó, ha obligat el Suprem a sortir a posar ordre. Puigdemont té la campanya feta. No podran amb nosaltres: “El nostre equip sap com combatre i guanyar”, ha dit. Més que victòries, són pessigades. L’elector independentista ha de decidir si premia el que és a la presó o el que és a l’exili, la calma de la força tranquil·la (empresonada) o l’agitació del que des de fora pugna per no caure en l’oblit, el que busca estratègies de llarga distància o el que aposta pels cops d’efecte per sobreviure. Pugnen per uns llocs a Europa –que probablement no podran ocupar– amb clau estrictament local: prolongació de l’encallada per distintes vies.

2. Horitzons. I, tanmateix, un cert debat sobre Europa no ens aniria malament. Comprendríem que la crisi de governança de les democràcies liberals no és exclusiva d’Espanya, que els abusos i el creixement de l’autoritarisme es donen arreu d’Europa i exigeixen resposta, que l’onada reaccionària no estalvia a ningú i s’ha de ser a primera línia contra ella (sense flirtejar amb cap dels seus representants per molt patriotes que siguin). O els ciutadans prenem consciència que Europa ens pertany i pugnem per apropiar-nos-en o acabarem malament tots. Els grans problemes d’avui –desigualtat, atur, precarietat, canvi climàtic, migracions, límits als excessos del diner, terrorisme–, o es resolen a escala europea o no es resoldran. Som molt europeistes però ningú té Europa a l’agenda.

Certament, la Comissió Europea –llunyana, sense empatia, elitista, corporativament tancada sobre ella mateixa, amb personatges que s'hi arrosseguen eternament– no motiva. Però no tenim altre horitzó. Utilitzar-la només com a territori propagandístic de les nostres desgràcies té un recorregut limitat. El victimisme no té premi. I, malgrat tot, Europa és tan important que el Brexit podria provocar el que no havia passat en tres segles: fer trontollar el règim del Regne Unit. De moment, el seu admirat bipartidisme està en perill.

Des de les anteriors eleccions europees, la Gran Bretanya se’n va, encara que no acabi de sortir; l’extrema dreta ha crescut exponencialment i intenta conquistar quotes importants de poder; el malestar ciutadà no para de créixer en un horitzó de greus desigualtats i falta d’expectatives de futur; Europa no troba el seu lloc al nou món, perduda en les seves eternes querelles familiars; i l’esquerra s’ha fet petita per la seva poca capacitat de transformació. Res europeu ens és aliè.