20/03/2011

Inestabilitat

2 min

Fa un parell de dies, un amic filòsof francès em va enviar una nota en què comentava la situació d'un col·lega japonès després del terratrèmol i acabava amb una frase que em va sobtar: "Hem entrat tots en una gran inestabilitat". He recordat unes paraules que es van repetir sovint amb la caiguda del Mur de Berlín: "El món és més lliure, però també força més inestable". Si l'acceleració tecnològica ja ens desborda de per si, si ens costa acabar-nos de situar davant d'instruments com Facebook en què, com diu Cédric Lagandré, "gaudim de l'ideal de tenir amics més que de l'amistat real", si l'atur i la seva ombra (l'amenaça per als que encara tenen feina) ens ha fet entrar en la més gran incertesa, només faltaven les dues sorpreses que el món ens ha donat en els últims dies: les revoltes al món àrab i el terratrèmol del Japó.

Em deia una persona relacionada amb la medicina humanitària que al Japó hi ha tres emergències que requereixen atenció diferenciada: el terratrèmol, el tsunami i la nuclear. És tan fort el pes nuclear en el nostre imaginari que ningú recorda les dues primeres emergències. Aquests dies tothom pregunta: creus que els efectes de Fukushima poden arribar aquí? Segurament és absurd, però la gent té por, perquè sempre que es parla de nuclears s'encén al cap la imatge del bolet de la bomba atòmica. A partir d'aquí hi ha poc espai per al debat racional, molta por, molta sensació d'inestabilitat.

Abans, però, hi va haver la sorpresa del món àrab. Europa l'havia sentenciat fa temps: el conflicte de civilitzacions el convertia en l'enemic sense reconciliació possible. Només sistemes autoritaris greixats des d'Europa podien impedir l'amenaça islàmica. I de cop emergeix una societat cansada de l'autoritarisme dels uns i el fanatisme dels altres, gent que sembla que vol ser com nosaltres, que reivindica democràcia i liberalització dels costums. Desconcert: descobrim que el que ens havien dit i ens havíem cregut d'aquesta gent era fals i que els nostres governants vivien a la lluna de València com nosaltres. Més inestabilitat.

Han canviat tant les coses, que aquesta gent demana que Occident intervingui a Líbia. ¿Ciutadans àrabs que en lloc de llençar consignes antiamericanes i antisemites sol·liciten als EUA que enviïn avions de combat? El món a l'inrevés. Hi hagut un article colpidor d'un escriptor libi, Kamal Ben Hamedi, que demanava, sisplau, a Obama que hi enviés els seus boys , i li deia que no patís, que en contra seu només trobarien mercenaris i que els patriotes els rebrien com quan van alliberar París. L'article desmunta tot solet la patètica demagògia dels que volen aprofitar la intervenció a Líbia, finalment aprovada, per blanquejar la de l'Iraq, i el trist silenci dels que van sortir al carrer, amb raó, contra aquella guerra, i han estat incapaços de sortir ara a demanar, amb raó, una intervenció que aturi les matances de Gaddafi. Les crisis són també moments de revelació. I el món ens ha revelat un guió molt diferent del que, a Occident, els uns i els altres tenien escrit. Sí, a Europa hem entrat en una inestabilitat que pot ser un indici de pèrdua de rellevància.

stats