Impotència política

Cada cop està més estesa la idea que a Espanya el primer poder institucional és el poder judicial. Hi ha raons per pensar-ho quan les estratègies polítiques estan congelades a l’espera de la sentència del Procés, o quan s’ha vist que el govern de Rajoy queia per la corrupció.

Qui són els principals responsables d’aquest desequilibri en els poders de l’Estat? Els dirigents polítics que, cada cop més impotents per exercir la seva funció, subroguen en altres instàncies les seves responsabilitats. I, alhora, adeqüen els seus discursos a un escenari en què les mutacions del capitalisme els estan deixant fora de joc. Incapaços de posar límits als poders econòmics es mouen entre dues posicions: l’acceptació resignada del seu paper subaltern i l’assumpció de relats bastits sobre valors transcendentals -pàtries i creences-. La triple dreta espanyola n’ha fet una síntesi: ortodòxia neoliberal vestida de reaccionarisme patriòtic. I un sector conservador del sobiranisme, també.

En aquesta situació, és aclaparadora la impotència de l’esquerra. Fa quatre mesos que el PSOE va guanyar les eleccions amb prou avantatge per ser l’únic que podia formar govern. I Pedro Sánchez no ha fet més que prolongar una interinitat que augmenta el desprestigi de la política. En lloc d’assumir la responsabilitat i generar una dinàmica positiva de canvi, ja només aspira a tornar la pilota als electors confiant que facin culpables els altres del seu fracàs.

El 2008, a l’esquerra d’una socialdemocràcia engolida per la revolució neoliberal, van sorgir a Europa diversos moviments que promovien la reforma del sistema econòmic i social. No se n’han sortit. Tocaria ara als hereus de la socialdemocràcia prendre el relleu. Els electors han donat a l’esquerra l’oportunitat d’una experiència renovadora. Però Sánchez no vol o no gosa i Iglesias no sap com posar-s’hi. Un regal per a la dreta.