Imatge Espanya
El trasllat dels presos independentistes a Madrid és l’inici d’un episodi que marcarà l’esdevenir del conflicte català: el judici al Suprem. A Manuel Marchena, des de la presidència del tribunal, li toca lidiar amb un judici especial pel seu origen i per les seves potencials conseqüències. Si l’ètica de la responsabilitat vol dir alguna cosa, Marchena haurà de tenir molt presents les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança.
Coincidint amb aquest moment, el govern espanyol ha llançat una estranya iniciativa des d’Espanya Global per desactivar el discurs independentista. Excusa no demanada, acusació manifesta, dèiem abans. El que necessita la imatge d’Espanya no són vídeos carregats de tòpics ni ridículs jocs de veritats i contraveritats, sinó un judici impecable amb totes les garanties en què es valorin fets objectius sense prejudicis ni fabulacions en la construcció del relat.
Estem davant d’un judici polític. Es jutgen uns fets que tenen el seu origen i desenvolupament en un conflicte polític. Però la resolució no ha d’estar forçosament condicionada per la política. Això és el que li toca demostrar al tribunal que presideix Manuel Marchena.
És absurd fer pronòstics, perquè els imponderables són molts i les passions també. Hi ha en l’independentisme una tendència a dir que tot ja està decidit. És semblant la posició del bloc dur de l’unionisme, que va més enllà: les condemnes seran i han de ser màximes. Soroll ambiental d’un judici al qual no s’havia d’haver arribat mai. Però hi som. I els acusats i els seus defensors faran bé de jugar exhaustivament la defensa jurídica davant d’unes acusacions que qualsevol que les llegeixi veu que són extremadament febles.
Què podem anticipar, raonablement? Que en un judici que serà seguit des de molts països el tribunal buscarà un desenvolupament formal impecable. Que és fonamental per al tribunal que el veredicte surti per unanimitat, i això porta cap a la banda baixa de les penes demanades. Que el que pugui passar després a Europa preocupa seriosament uns magistrats amb orgull corporatiu. I que no són pocs els juristes que diuen que l’acusació per desobediència és l’única que té consistència judicial.
