Gibraltar

És com un ritu d’iniciació: si un president vol assolir la plenitud del càrrec, ha d’aixecar algun dia aquesta bandera. Les primeres notícies del Penyal les vaig sentir en ple franquisme, quan el ministre d’Exteriors, Fernando María Castiella, en va fer una obsessió. Castiella era un falangista dolorit per l’imperi perdut i autor, amb José María de Areilza, de l’inefable llibre Reivindicaciones de España (1941), que reclamava fins i tot ascendent espanyol a la Cotxinxina. Als anys 60, en plena ebullició de la descolonització, Castiella va fer arribar el debat a l’ONU. Els gibraltarenys van votar el 1967 i dos anys després es va construir la reixa.

Des de llavors la reivindicació ha rebrotat periòdicament. Pedro Sánchez s’acaba d’incorporar al ritual, aprofitant la negociació del Brexit. Ha recuperat veu a l’escena internacional després d’uns anys en què Rajoy semblava que s’amagués. Però no estic segur que la carta de Gibraltar tingui premi. Sempre acaba amb uns dies de soroll patriòtic perquè tot quedi com estava.

Per a Espanya, el problema de Gibraltar és aporètic. No pot dur els arguments fins al final perquè se li giren en contra. Si la reivindicació és per la sagrada unitat del territori, quina autoritat té per plantejar-la si està en la mateixa situació respecte del Marroc a Ceuta i Melilla? Si l’argument és democràtic, els gibraltarenys han de voler ser espanyols. I encara que es van mostrar massivament contraris al Brexit en el referèndum del 2016, ja han demostrat que estan encantats de ser britànics. El 1967 només 44 electors sobre un cens de 12.138 van votar a favor de passar a sobirania espanyola. I el 2002, més del 96% es van manifestar contraris a una sobirania compartida Gran Bretanya - Espanya. De manera que tot plegat té molt de fugida propagandística en vigília de les eleccions a Andalusia.

Theresa May li ha deixat molt clar a Sánchez que el seu govern “protegirà la sobirania britànica sobre Gibraltar”. És el mateix que diria ell al governant marroquí que li preguntés per Ceuta i Melilla. I així som al cap del carrer. Etern retorn de la mateixa dèria. I tanmateix, els gibraltarenys sí que han tingut consulta.