Figures de la por

Del meu amic André Glucksmann vaig aprendre que no s’ha de tenir por de parlar malament del mal i que sovint és més fàcil posar-nos d’acord per lluitar contra el mal que a favor d’un bé. Vivim temps de por, que ara està concentrada sobre aquest enemic invisible, que amenaça amb posseir els nostres cossos, i que en diem covid. Tan incòmode és no poder assenyalar la cara del dolent que alguns prefereixen dotar-lo d’identitat: per exemple, els que l’anomenen virus xinès. Com si pel sol fet d’atribuir-li una paternitat ja perdés perillositat. Rere el virus s’hi veu també l’amenaça de la naturalesa, que sovint, i amb gran lleugeresa, veiem com a aliena. Oblidant, com diu Bruno Latour, que naturalesa i cultura són siameses. “La naturalesa és el que no és humà però el que és humà és natural. Tot a la terra és artificial, dissenyat per alguna forma de vida, però no tot està forçosament ben ideat”.

La por té doble valència, pot ser un factor inhibidor però també un motiu per unir les persones contra l’adversitat. I amb aquest argument ens festegen els governants quan ens imposen mesures dures per no escampar el virus. Uns ho fan amb empatia, d’altres no poden evitar transmetre la sospitosa sensació que hi gaudeixen, que en imposar-nos restriccions dures se senten més poderosos. No us fieu d’aquests, perquè probablement són els més insegurs i, per tant, els més capaços de fer algun disbarat.

Hi ha dos tipus de por: la que unifica i la que divideix. La pandèmia més aviat genera por unificadora: el mal és evident i, per tant, hi ha motius per posar-nos d’acord en fer tot el que és raonable per fer-lo fora. Però la por unificadora té el risc de la pèrdua de la consciència dels límits, és a dir, de legitimar la passada de frenada i de donar pas a l’autoritarisme. Però hi ha també la por divisiva, la que busca enfrontar els uns amb els altres jugant a la confusió. És la fórmula de les polítiques de confrontació de què Trump és rei: aportar una interpretació de l’amenaça que divideixi la societat per mobilitzar els seus, al preu que sigui, donant per entès que els que s’hi oposen són dolents. Així es construeixen els enemics absoluts, automàticament convertits en enemics de la pàtria, principal motor de les pors divisives.