Ficcions
¿A algú li entra al cap que un militant d'un partit, sense donar-se'n de baixa, es presenti com a candidat a secretari general d'un altre partit? Tanmateix és el que acaba de fer Carme Chacón, si és que ens hem de creure el que diuen els dirigents del seu partit: que el PSC i el PSOE són dos partits diferents. A vegades l'ambició personal serveix per posar en evidència les ficcions. O, si es prefereix, per fer emergir l'elemental realitat de les coses, que les organitzacions polítiques intenten amagar darrere les cortines gastades de la mala ideologia. No, el PSC i el PSOE no han estat mai dos partits. Hi ha un centenar de delegats del PSC al congrés del PSOE. Hi ha dirigents del PSC que també estan a l'executiva del PSOE. Les seves estructures orgàniques estan perfectament imbricades. Però els socialistes catalans feien veure que eren dues coses distintes. Amb la candidatura de Chacón la comèdia s'ha acabat. A Madrid no han dubtat mai que era un sol partit: per això sempre que el PSC ha amenaçat de trencar la disciplina de vot s'han quedat tan tranquils. Ho deia Alfonso Guerra fa quatre dies: "Per a mi, el PSC sempre ha estat la federació catalana del PSOE". En l'última campanya electoral ho va ser més que mai.
La candidatura de Chacón -que rep el suport amb la boca petita de la direcció del PSC (en privat asseguren que tots els seus delegats la votaran com un sol home)- acaba amb el mite de l'autonomia del PSC. ¿Cal perdre més saliva amb el tema del grup propi dels socialistes catalans al Parlament espanyol després d'aquest gest de maridatge? La prova de la veritat de la independència dels socialistes catalans està en la prioritat dels seus objectius. Amb la promoció de Chacón, el PSC confirma una vegada més que la seva primera opció és el govern d'Espanya. El discurs de la candidata no deixa dubtes en aquest sentit. S'ha apuntat a l'exigència de Rubalcaba que el PSOE tingui una mateixa veu a tot el territori espanyol. Només hi ha afegit un matís: amb l'accent propi de cada lloc. Catalunya com a accent. Qui vol poder vol la substància, no el matís.
