26/08/2017

Excepció

2 min

Les mobilitzacions contra la Guerra de l’Iraq encara formaven part d’una època en què les reaccions ciutadanes es reduïen a moments d’indignació moral que s’esgotaven en si mateixos, però darrerament s’han fet passos significatius cap a una participació política més activa i continuada. La ruptura del rovellat bipartidisme espanyol i la incorporació a les institucions de lideratges provinents de l’activisme social o l’independentisme català en són alguns exemples. En aquesta línia se situa la reacció ciutadana als atemptats del 17 d’agost. Els rituals d’elaboració del dol s’han succeït amb una voluntat manifesta d’evitar la criminalització dels conciutadans de religió musulmana, de fer de la normalitat bandera, de rebutjar qualsevol intent de capitalització interessada de la violència terrorista pels entorns d’algunes formacions polítiques. Ara toca un pas més.

Està molt bé apel·lar a la unitat en la lluita contra el terrorisme. Però sense perdre el sentit crític, perquè no s’utilitzi com a coartada per normalitzar l’excepció. Aquests dies m’ha sorprès la manera acrítica amb què s’ha donat notícia dels terroristes abatuts. Podia estar justificat i bona part de la ciutadania ho deu haver aplaudit i viscut com un alleujament. Però la funció de la policia és detenir els delinqüents, no matar-los, tret que eviti un mal major o sigui en legítima defensa. Potser aquests arguments regien en tots dos casos, però s’han donat per bons de manera inqüestionable. Aquesta inhibició mereix una reflexió, perquè demostra els efectes contaminants del terrorisme sobre els valors de la nostra societat. Calia? No és una crítica als Mossos, és un avís sobre una pràctica que s’imposa: França l’ha normalitzat sense gaire discussió. Parlem-ne.

Rajoy anuncia que si cal tornarà a reformar el Codi Penal per lluitar contra el terrorisme. I ja serà la tercera vegada. ¿És necessari, realment? ¿O anem així legitimant pèrdues de drets que no sabem on ens poden portar? La noble actitud ciutadana davant dels atemptats obliga a parlar d’aquestes coses. Que sota la panòplia de la unitat no acabem degradant els valors que diem que defensem.

stats