Eleccions i amnistia
Compte amb el soroll, que sovint és indici d’impotència. I això val per a tots els que van participar en el trist espectacle de dijous al Parlament: els provocadors, els que van caure en la trampa i els que intenten amagar la realitat amb imprudents declaracions d’intencions sense efecte legal.
El caràcter no violent de l’independentisme català és una evidència: un sol dia de vaga de trens a França, una jornada de rauxa dels armilles grogues, ha provocat més destrosses que tot el Procés. Precisament per això, perquè es un valor irrenunciable de la cosa, el rebuig de la violència s’hauria de posar per davant de la solidaritat amb uns detinguts sobre els quals pesen ombres. La presumpta maldat de l’Estat -retrat simètric del que d’altres fan de l’independentisme- no justifica avalar tot el que es mogui en nom del sobiranisme. I és directament escandalós dir que hi havia nou presos polítics catalans i ara setze. Una greu falta de respecte als que esperen la sentència del TS. La sobreactuació té costos: si s’entra en el joc de qui la diu més grossa fàcilment es perd la vergonya.
En el fons, el problema és el doble joc: s’aixeca la veu i s’endureix l’aposta no per avançar cap a la independència sinó per dissimular que la prioritat està en els interessos propis. És evident que les respostes més eficaces a la sentència serien unes eleccions i una campanya per l’amnistia, les dues apostes que més capacitat de federar tenen. L’independentisme enlloc aconseguirà millors i més objectius i resultats que en unes autonòmiques. Però hi ha un sector, del qual forma part qui té la capacitat de convocar-les, el president Torra, que no en vol saber res. Per a ells és més important que la presidència no passi a mans d’un altre partit (ERC en aquest cas) que l’impacte que pogués tenir una majoria reforçada per la indignació davant la sentència.
L’objectiu possible hauria de ser després de la sentència tornar a la política. I això només es pot aconseguir amb un resultat electoral clamorós i una gran mobilització per l’amnistia, entesa com el pacte per tancar la via judicial i començar una altra etapa. I això no es fa amb cridòria sinó amb constància i dignitat.
