RAONS

Eficàcia i legitimitat

Sandra León, en una conferència al Cercle d’Economia, recordava que l’èxit d’un règim polític va en funció de l’equilibri entre eficàcia i legitimitat. Hi ha règims dictatorials que poden ser més o menys eficaços però no són legítims, i hi ha règims democràtics que són legítims però la ineficàcia els pot debilitar enormement.

A aquest esquema respon la crisi de representació que viuen les democràcies europees. Els governs paguen la seva ineficàcia després d’haver estat incapaços de governar una crisi demolidora que ha deixat una herència que els deslegitima: el creixement, malgrat haver assolit nivells anteriors a la crisi, no és suficient per retornar el benestar als perdedors d’aquell episodi. No hi ha confiança en els que manen: perquè tenen poca autonomia de decisió, vinculats per poders supranacionals contramajoritaris; perquè no són capaços de generar expectatives de futur per a la majoria, i perquè s’han tancat en un corporativisme que els ha allunyat de la gent. El símbol: la cúpula dirigent de la UE, la parella Tusk-Juncker, en vies de conversió en un duo de comèdia.

En la dificultat per trobar respostes eficients a problemes cada cop més globals, es busca recuperar la legitimitat per la via dels referents identitaris i culturals. Una contracció cap a l’espai de proximitat després d’una accelerada ruptura dels límits. I així cada país europeu viu singulars crisis de reconstrucció de la legitimitat perduda.

Va ser des de l’esquerra que es van donar les primeres empentes al bipartidisme, però la inèrcia s’ha desplaçat cap a la dreta, portadora dels valors eterns: Déu, família, pàtria. A Catalunya, l’independentisme va irrompre com a font d’una nova legitimitat. I així, en el cas espanyol, sobre un mapa de nacions inscrites en un mateix estat, el retorn a l’eix dreta/esquerra s’encavalca amb el front identitari unionisme/independentisme. Una lluita per la legitimitat que debilita l’eficàcia i força les costures del règim fins al punt d’evidenciar la seva feblesa democràtica amb una insensata judicialització del conflicte. El nou cicle electoral hauria d’obrir línies de sortida de l’atzucac. Encara que ara mateix sembli impossible.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF