Dimoni major

Segurament és imprescindible per alimentar la dinàmica amic-enemic que està en el rerefons de la política. Si no, no s’explica que, fins i tot en el mercadeig postelectoral, estigui sempre en l’horitzó la demonització de l’adversari, i, per tant, la discriminació entre enemics principals i secundaris.

Un exemple. Pedro Sánchez porta setmanes marejant el personal amb la seva investidura. El soci principal que té a l’abast és Podem, condemnat a donar-li suport passi el que passi. Però Sánchez no para d’exhibir la seva malfiança buscant tots els subterfugis per evitar un govern de coalició. Podem està en hores baixes però se segueix brandant el fantasma populista. I Sánchez, tan polit ell, no vol ser contaminat per una foto de govern amb Pablo Iglesias i companyia. Després de donar moltes voltes per justificar primer un govern de col·laboració i ara un govern amb independents, Sánchez ha confessat la raó cabdal per la qual no vol Podem al consell de ministres: les diferències profundes sobre la qüestió catalana.

És aquesta la causa que, contra tota lògica, Pedro Sánchez insisteixi a PP i Cs perquè li donin un cop de mà abstenint-se. Tant és que els altres ja hagin dit de manera rotunda i solemne que no. Ell hi torna, dia sí, dia també. Amb un argument que porta cua: “Per no estar condicionat per l’abstenció dels independentistes”. Tan dolents són que prefereix PP i Cs, que es van passar tota la campanya dient que el seu objectiu principal era fer-lo fora, abans que els independentistes, que el van ajudar a treure Rajoy. Què ens està dient Sánchez?: ¿que l’abstenció del PP o de Cs seria gratuïta i la dels independentistes no? ¿O que està disposat a pagar a la dreta però no als independentistes? Sigui com sigui, tenim dret a saber-ne el preu.

En tot cas queda clar que l’independentisme és el dimoni major del regne. Són els enemics els que et fan gran. En temps de desconcert ideològic l’apel·lació a la pàtria és recurs universal, també per a Pedro Sánchez. La seva indecisió és la por a estar massa lluny de PP i Cs quan arribi la sentència del Suprem. Molt enemics, però tots coixegen del mateix peu: la nació com a destí.