Decadències

1 . RESPONSABLES. Miquel Puig té un jo iconoclasta que gaudeix portant la contrària al que considera llocs comuns ideològics. Encomiable afició que comparteixo, però que té el risc de substituir un tòpic per un altre. Jo assenyalava els alts dirigents comunitaris entre els responsables de la decadència de la democràcia. No els únics, perquè tenen qui els mana. Miquel Puig ho nega (ARA, 13 d'abril): transfereix la responsabilitat als ciutadans mandrosos que no paguen prou impostos i que voten governants inútils. És el discurs caricaturesc sobre el Sud que des del Nord es va estenent com pluja fina. "Un país que no recapta prou impostos per fer front a les seves despeses no és un país autònom i, per tant, no pot ser democràtic", diu Miquel Puig. Si és així, hem de decretar la defunció de les dues democràcies més antigues: el Regne Unit i els Estats Units.

Hi ha raons de fons per a la decadència de la democràcia. La propagació d'una cultura fundada en què tot es pot comprar (Michael Sandel ho explica en un llibre excel·lent, What money can't buy ), des del lloc en una cua, fins a la sanitat, passant per una llicència urbanística, genera desigualtats creixents i corrupció fins a convertir-les en estructurals. Passar de l'economia de mercat a la societat de mercat és incompatible amb la democràcia. Com ha escrit Antón Costas, "la crisi financera que va explotar el 2008 és el resultat de la col·lisió entre la democràcia i el capitalisme financer-corporatiu global que s'ha desenvolupat en les tres últimes dècades". L'equilibri sempre fràgil entre capitalisme i democràcia s'ha trencat i el poder polític ha perdut capacitat de posar límits. En aquest context, a Europa la legitimitat democràtica està reduïda als Parlaments nacionals, el Consell funciona com un Tractat Intergovernamental guiat pel principi del més fort, i la Comissió es funda en una legitimitat tecnocràtica que la crisi ha erosionat definitivament. Com deia Galbraith en una entrevista a El País , "si els electors no poden canviar la política, la democràcia no funciona". En aquest punt estem. Amb responsabilitats de tots, però degudament jerarquitzades: el nivell de responsabilitat de qui té tota la informació i molt poder no és el mateix que el de qui té poca informació (deliberadament manipulada) i gens de poder. La decadència d'Europa és una crisi de les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques. Els ciutadans hi poden fer res? Sí: "Tenen la responsabilitat de forçar un canvi de política", diu el mateix Galbraith.

2 . DISSOLVENT. CiU torna a un dels seus exercicis preferits: la diversificació de missatges en benefici de l'ambigüitat. Un evoca la declaració unilateral d'independència, un altre diu que no hi pot haver cap més consulta que la pactada amb Madrid, un tercer assegura que el referèndum es pot ajornar. ¿Així pretenen atrapar l'elector esgarriat? Un procés llarg i complicat requereix controlar el ritme, fer les coses pensant sempre a carregar-se de raons, i no generar confusió en la ciutadania. La confusió és un dissolvent molt eficaç. ¿És això el que es busca sense dir-ho? ¿Contra qui?

3 . SÍMBOLS. Mariano Rajoy visita el Papa i l'obsequia amb una samarreta de la roja . Unint la religió i la roja , el president ens regala el peu de foto: els dos opis del poble. Però això eren altres temps: abans que els intel·lectuals indultessin el futbol i que la religió catòlica perdés pes i influència en la societat. En aquelles èpoques, el cardenal Rouco no hauria tingut necessitat de fer escrache al president exigint-li un canvi en la llei de l'avortament i en la del matrimoni homosexual mentre estava visitant el Papa. L'Església manava, ara protesta. Tanmateix, algun problema seriós deu tenir un país quan la samarreta de l'equip de futbol s'ha de convertir en regal protocol·lari d'estat. Realment, ¿aquest és l'únic referent simbòlic que Espanya pot oferir al Papa?