El Brexit com a símptoma
Em sorprèn el trasbals que el Brexit està provocant en les institucions angleses. Un règim bipartidista exemplar, la democràcia més estable del món, que ha sigut capaç d’aguantar-ho tot -guerres, terrorisme, imperialismes, mutacions socials i econòmiques- sense immutar-se, per un fet aparentment menor com sortir d’Europa -on no ha estat mai del tot, d’aquí la pervivència de la moneda pròpia-, ha entrat en un estat de desconcert i perplexitat i viu una divisió profunda i peculiar. Profunda perquè hi ha sectors econòmics, institucionals i socials preocupats pel que pugui passar. Per exemple, les grans universitats depenen en bona part de les matrícules d’estrangers. Però al mateix temps singular, perquè fins i tot els més resistents a la sortida, imbuïts de l’autoestima britànica, pensen que a la llarga poden treure’n profit, malgrat reconèixer que els riscos són múltiples, inclòs el futur del Regne Unit, perquè el nou escenari aguditzaria els conflictes d’Escòcia i d’Irlanda.
Per què aquest daltabaix? Si sortir d’Europa pot tenir tants costos, deu ser perquè és molt més important del que tendim a creure? Què té Europa que anar-se’n provoqui tanta inquietud? El Brexit ens interpel·la a tots perquè ens la prenguem seriosament: els que la governen, i que no acaben de transmetre la motivació que caldria, els ciutadans que en desconfiem perquè no és fàcil veure’n els beneficis, i els estats que volen i dolen, que no en volen sortir però tampoc volen cedir. Tenim un artefacte que sembla imprescindible, però ens costa creure-hi i confiar-hi.
El problema també es pot mirar des d’un altre cantó. La crisi britànica és una expressió més de la crisi de les democràcies europees. Europa està instal·lada en un desconcert creixent sobre com adequar la democràcia a una nova situació que sembla desbordar la seva forma actual (democràcies liberals) i que amenaça les llibertats que li donen sentit. De moment, els que lideren la mutació política d’Europa ho fan des de l’autoritarisme identitari, que Boris Johnson i els seus representen. La política de replegament nacional i l’autoritarisme dels promotors del Brexit no es diferencia de la nova dreta reaccionària europea.
