Aniversari

“Feu alguna cosa, que del passat no se’n viu”. Ho vaig sentir fa molts anys a Pasqual Maragall, i ho he recordat en vigílies de la setmana d’evocació de dos moments estel·lars de la història de l’independentisme català: l’1 i el 3 d’octubre. L’1-O va ser un gran triomf de l’independentisme, i la culminació de la incapacitat del govern espanyol de donar resposta política al conflicte. Però ha passat un any. I la capacitat de cada part ja ha quedat establerta. Catalunya no pot seguir per la via directa sense pagar costos molt alts. I Espanya se’n faria la pell si pretengués derrotar l’independentisme costi el que costi.

L’independentisme té raons per celebrar l’1-O com un èxit. Mai havia arribat tan amunt. Però els seus dirigents han de mirar al futur. Durant un any s’ha anat de sobresalt en sobresalt: el referèndum, la càrrega policial, la vaga, el discurs del rei, les fugues de diners (molts d’ells dels mateixos votants independentistes) i de seus de bancs i d’empreses, la falta de coratge per convocar eleccions, la República efímera i de paper, el 155 de les institucions espanyoles (que necessitaven creure’s que podien derrotar l’independentisme), les fugides a l’exili, els empresonaments, la instrucció d’un relat de rebel·lió, la resurrecció del sobiranisme a les urnes, el difícil retorn a les institucions, el lent dol del passat, els capricis del lideratge, la temptació de fer de l’estancament normalitat i la inesperada caiguda del PP, coincidint amb l’elecció de nou president de la Generalitat.

Queden més incògnites que certeses. La sentència judicial pot provocar un nou incendi. Iceta té raó quan diu que “el principal element de cohesió de l’independentisme és l’empresonament dels seus dirigents”. Cal recuperar la diversitat de veus, dins del mateix independentisme, sense pors ni traïdors. Sense que ningú s’hagi d’avergonyir de dir allò que la majoria ja ha assumit, com que l’unilateralisme no té futur. La distància entre les paraules i el fets cansa, invita a l’absència. No només de Procés viu el català. És hora que deixi de monopolitzar la paraula i l’agenda política. Sobra agitació, falta política. I la situació dels presos no pot ser excusa per no fer-ne. Al revés, l’exigeix.