Els porcs i les gallines
Els sacrificis, per molt que els vestim de col·lectius, sempre porten noms i cognoms. Hi ha qui sacrifica, qui assisteix al sacrifici i qui és sacrificat. Hi ha qui es dessagna damunt d’una pedra i qui s’ho mira de lluny estant. Com en un plat de bacon amb ous fregits, uns –els porcs– estan compromesos i d’altres –les gallines– estan implicats.
Els sacrificis aparellats al covid-19 no escapen a aquesta lògica. El bacon el posen els ciutadans que treballen en l’àmbit privat, ja sigui com a empresaris, assalariats o en règim d’autoocupació, sense l’escut protector de l’administració. Són els que veuen com des de fa mesos se’ls posen traves o se’ls prohibeix guanyar-se la vida amb normalitat, i queden forçats a fondre’s els estalvis, endeutar-se o directament a caure en la precarietat.
Els ous venen servits per l’aparell públic i parapúblic en totes les seves múltiples i variades formulacions, des dels governs a les administracions, passant pels Parlaments, les empreses públiques, les parapúbliques, els consorcis o qualsevol altra denominació que, independentment de quina forma adopti, comparteix amb la resta una característica comuna: la de mantenir el nivell d’ingressos dels qui en formen part, siguin quines siguin les circumstàncies de l’entorn.
Els governs, que són els encarregats de preparar-nos aquestes menges, ens demanen que ens cruspim els ous amb bacon amb molta empatia pels qui l’han fet possible, siguin porcs, siguin gallines. Obedients com som ens posem al lloc de tothom, quan unes ponen l’ou o quan els altres són esbudellats pel matancer. Ja es veu que el patiment no és ben bé el mateix, però no serem tan mesquins de fer-ne diferència. Cadascú fa el sacrifici que ha de fer i tots dos són necessaris.
Qui, en canvi, demostra no tenir gens d’empatia és qui la demana als altres. Que els governs hagin decidit apujar de manera lineal els sous dels treballadors públics mentre segueixen aprovant decrets que posen contra les cordes empreses i treballadors del sector privat és una provocació que justificaria que els porcs, el ramat sencer, s’hi rebel·lessin, deixessin de servir bacon i en el seu lloc oferissin una enorme, gegant i inacabable botifarra.
La pujada de sou dels treballadors públics, també la de les pensions, plantejada sense distincions, no té cap justificació en les actuals circumstàncies més enllà del clientelisme que el mal governant sempre procura abonar. És una presa de pèl, si no una ofensa per a tothom que ha vist reduït el seu poder adquisitiu a conseqüència de la pandèmia. Amb més motiu quan l’increment del preu de la vida està en negatiu (-0,8% interanual fins al novembre) i també ho desaconsellen les prioritats que haurien de guiar en aquests moments la despesa pública.
El progressisme i l’esquerra sempre malden per monopolitzar els conceptes justícia i igualtat. Aquesta és una decisió que viola totes dues coses al mateix temps. Ni és justa, ni és igualitària. Reparteix els costos econòmics de la pandèmia de manera desequilibrada. Amb tot, mentre quedin porcs hi haurà bacon. Pels ous no cal patir, cada cop tindrem més gallines.
