El darrer fracàs educatiu espanyol

Aquí l'únic que vol cada ministre és fer contenta la seva parròquia

Espanya ja té aprovada la novena llei d’educació de la democràcia. La llei Celaá, com la llei Wert en el seu moment, arriba amb la data de caducitat ben marcada a la cuixa. Estarà en vigor el temps que triguin a canviar les actuals majories parlamentàries. És el que passa quan els textos legislatius neixen amarats d’ideologia i propaganda. L’escola importa als diputats i diputades menys que els discursos que poden construir fent-la servir d’excusa. El fracàs escolar importa menys que els titulars que proporciona.

La realitat és que a quí l'únic que vol cada ministre és fer contenta la seva parròquia. José Ignacio Wert va fer feliços els seus feligresos oferint-los una teòrica espanyolització exprés de l’alumnat perquè aquest guanyés en fervor patriòtic. I ara Isabel Celaá excita les hosts de l’esquerra picant els claus de la igualtat, la sacralització de la titularitat pública i tota aquesta martingala de l’aprenentatge competencial.

Dreta i esquerra espanyola no són gaire diferents en la seva mirada sobre l’escola. Uns i altres observen les aules com un terreny d’experimentació política, dissimulada amb l’aparença dels més alts i nobles objectius. Però la realitat, en tenim experiència, ens ha demostrat ja unes quantes vegades que darrere de tanta bona voluntat només hi ha un gran embolcall ideològic. És així que cada llei educativa es planteja com una esmena a la totalitat de l’anterior, amb l'única intenció de crear una narrativa política totalment alternativa. Com si les paraules per si soles servissin per millorar els percentatges de fracàs escolar o la qualitat de l’escola pública.

La factura de tant viatge d’anar i tornar l’acaben pagant els mestres i els alumnes, que són els actors principals de l’ensenyament. Els dos sofreixen les conseqüències d’haver de plegar-se permanentment a la voluntat obsessiva compulsiva dels polítics per un cantó i dels pedagogs per l’altra. El polític, ja ho veiem, intenta conquistar l’escola amb lleis i reglaments i el pedagog amb powerpoints que prometen nens i nenes més feliços que també seran millors persones quan arribaran a adults. Tenim prou anys a l’esquena per saber que ni les lleis més ben intencionades ni els powerpoints més ensucrats ens han fet caminar en la bona direcció. Mentrestant, la majoria de mestres s’ho miren amb la resignació dels que saben que al final hauran de ser ells dins les aules els qui treguin les castanyes del foc fent el que puguin, que és el que han fet sempre.

Fa temps que gira, la sínia. Dretes i esquerres han tingut l’oportunitat de posar en pràctica els seus experiments normatius en educació i Espanya segueix marcant les xifres més altes dels països del seu entorn en abandonament escolar i també en atur juvenil. Lluny de preguntar-se què s’ha fet malament fins ara, uns i altres persisteixen en donar per bo que allò que ja s’ha demostrat un fracàs -l’excessiu pes ideològic en el debat educatiu- acabarà proporcionant el miracle definitiu. Aquest persistir en l’error és el que a hores d’ara ja permet afirmar que la llei Celaá no és només la darrera llei d’educació aprovada a Espanya, és també el darrer fracàs en educació.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF