Publicitat
Publicitat

La cançó de l’enfadós

La història de les relacions polítiques de Catalunya amb l’estat espanyol ha sigut una història de fracassos i frustracions. La històrica “experiència de dissociacions externes i contradiccions internes ha acabat per constituir-se en ressort psicològic del comportament col·lectiu”, observava el gran historiador Jaume Vicens Vives. L’estratègia d’intentar liderar Espanya va fracassar degut a “la impotència coercitiva de Catalunya”. Les acomodacions en forma d’autonomia que primer van ser acceptades en nom del seny, després van ser rebutjades per insuficients, la qual cosa pot revelar la importància de la por i la miopia, també anomenada prudència, en l’elecció inicial. Llavors, quan la realitat apareix insatisfactòria, “sorgeixen l’enyor, l’arrauxament i la rebentada, l’actitud de dir «Prou!»... el tot o res, la negació de l’ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu”. Vicens Vives al·lucinava: “No és fàcil d’entendre com podem passar, en hores (temps històric), de la més obscura adscripció al món de les realitats minimitzades al botafoc de l’eixelebrament iconoclasta... Abatem en poques hores el treball d’anys de reconstrucció. I després, a començar de bell nou, planyent-nos de l’ensopegada, però sense rumiar-hi, evitant de plantejar-nos l’anàlisi política, social i espiritual dels fets”. La història repetida ha creat en molts catalans la sensació que els intents i els fracassos són permanents, que -com sostenia Ortega y Gasset des de l’altre costat- el problema català no es pot resoldre, que ha sigut i serà perpetu.

RE

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF