Les responsabilitats de Joan Carles I

És il·limitada, la inviolabilitat del rei? En cap cas

Joan Carles I en una imatge d'arxiu. / OLEG POPOV / REUTERS

després del degoteig en les darreres setmanes d’acusacions escandaloses sobre regals milionaris i comissions il·legals pagats a Joan Carles de Borbó pel rei de l’Aràbia Saudita i dipositats en fundacions en paradisos fiscals de Panamà i de Liechtenstein –d'una de les quals el rei en exercici, Felip VI, podria ser-ne fins i tot un dels beneficiaris–, i de les possibles donacions fraudulentes que l’exmonarca hauria fet a la seva examant Corinna zu Sayn-Wittgenstein –a la qual, segons ella denuncia, també hauria amenaçat i extorsionat, fins i tot potser utilitzant agents del CNI–, finalment diumenge el rei Felip VI va prendre una decisió dràstica i molt eloqüent: retirar l’assignació econòmica que el rei emèrit rebia de l'Estat i renunciar a tota possible herència que ell pugui rebre del seu pare. Ara bé, els fets de què s’acusa Joan Carles, que la decisió de Felip sembla implícitament admetre, són gravíssims i exigeixen que l’exmonarca assumeixi diverses responsabilitats ulteriors. La cosa no pot acabar aquí. 

Els fets de què s’acusa Joan Carles, que la decisió de Felip sembla implícitament admetre, són gravíssims

Problema: l’article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Aquest és l’argument principal utilitzat pel Tribunal Constitucional en la seva lamentable sentència 111/2019, de 2 d’octubre, per invalidar la creació d’una comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre els tèrbols negocis de la família reial. El mateix argument l’ha fet servir la mesa del Congrés de Diputats –amb el vergonyós suport de PSOE, PP i Ciutadans– per denegar la creació d’una comissió d’investigació similar a la cambra baixa espanyola. El problema d’aquest argument, però, és que és erroni. I ho és per raons tant jurídiques com polítiques. 

Comencem per les raons jurídiques. Ens agradi o no, la Constitució concedeix la prerrogativa de la inviolabilitat al rei. Però il·limitada, és aquesta inviolabilitat? En cap cas. En primer lloc, i això és obvi per a tots, la inviolabilitat només protegeix el rei en exercici. Un rei abdicat la perd automàticament. Per això les Corts Generals van córrer a aprovar la llei orgànica 4/2014, d’11 de juliol (recordem que el rei havia abdicat el 19 de juny d’aquell mateix any), que atorgava al rei emèrit aforament judicial, que vol dir que només pot ser jutjat pel Tribunal Suprem. Joan Carles és, per tant, des del moment en què va abdicar, i sense cap dubte, responsable jurídicament dels seus actes. I alguns dels actes de què s’acusa Joan Carles s’haurien pogut cometre precisament amb posterioritat a la seva abdicació: per exemple, les amenaces i extorsions a Corinna o el delicte fiscal continuat. Tot això caldria com a mínim esbrinar-ho. 

Però és que a més la inviolabilitat ha de ser per força limitada en un segon sentit encara més important. En un estat de dret democràtic i amb imperi de la llei, ningú, ni tan sols el cap d’estat, es pot situar completament al marge de la llei. És cert que moltes legislacions estableixen prerrogatives de protecció jurisdiccional per als seus caps d’estat o per a altres càrrecs –com, per exemple, la immunitat parlamentària o el mateix aforament judicial–. Però aquestes mesures s’introdueixen precisament per defensar l’estat de dret i la democràcia, i es troben òbviament limitades per aquests mateixos principis. Si alguna persona gaudís d’inviolabilitat absoluta, tindria plena impunitat per fer el que volgués, per robar, violar, torturar o assassinar sense límit, es trobaria totalment per damunt de la llei, i vulneraria de manera radical els principis d’estat de dret, igualtat davant de la llei, imperi de la llei, i evidentment la idea mateixa de democràcia. Si interpretéssim l’article 56.3 d’aquesta manera, l’estaríem fent incompatible amb els articles 1.1 i 14 de la mateixa Constitució. 

Joan Carles és, des del moment en què va abdicar, i sense cap dubte, responsable jurídicament dels seus actes

En realitat, tal com la legislació i la jurisprudència de la resta de democràcies i també del dret internacional han establert amb més o menys contundència, cal distingir els actes que el cap d’estat realitza en l’exercici del seu càrrec d’aquells que són simplement actes privats. Cal interpretar que l’article 56.3 de la CE declara la inviolabilitat i irresponsabilitat jurídica del rei només respecte als actes públics realitzats en exercici del seu càrrec, aquells, per cert, que, continua dient el mateix 56.3, han de ser sempre refrendats per altres autoritats (i dels quals, a més, com diu l’article 64, aquestes altres autoritats seran responsables jurídics). Però aquesta inviolabilitat no converteix en impunes els actes que el rei vigent comet en la seva vida privada, com són precisament els fets dels quals s’acusa Joan Carles. Si volem salvar la idea de democràcia i d’estat de dret, principis essencials de la Constitució espanyola, cal reconèixer una eventual responsabilitat jurídica de l’exmonarca sobre accions privades, també les comeses durant el seu regnat.

Però acabem amb les raons polítiques. Fins i tot si algú tingués dubtes sobre tot el que acabo de dir, i mantingués la irresponsabilitat jurídica del rei emèrit, com a mínim pels fets ocorreguts abans de 2014, la seva responsabilitat política és innegable. La ciutadania té tot el dret de saber si fets tan greus com els que s’imputen a un excap d’estat, com a qualsevol altre càrrec o excàrrec polític, són certs o no, perquè afecten de manera indubtable l’interès públic de la nostra democràcia. Un periodista, posem pel cas, tindria tot el dret a investigar-los i informar-ne la ciutadania. Doncs encara més un Congrés, que representa tots els ciutadans d’aquest país. El Congrés té no només el dret sinó l’obligació d’investigar els gravíssims fets i depurar la responsabilitat política de Joan Carles de Borbó. No és suficient amb retirar-li l’assignació econòmica. Hem de saber quin judici, reconeixement i tractament públic li devem, quin és el grau de rebuig i crítica pública que mereix aquest senyor que ha ocupat el càrrec polític de més alta dignitat a Espanya durant quasi 40 anys.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF